Torralba: “L’Església segueix essent un interlocutor vàlid”

(Bisbat de Girona) Aquest dimarts en el marc de la Jornada diocesana de preveres i diaques de Girona, que enguany ha celebrat la seva 30ena edició, el filòsof Francesc Torralba, professor de la universitat Ramon Llull i membre del Pontifici Consell de la Cultura de la Santa Seu, ha analitzat la situació actual i els reptes als quals ha de fer front l’Església catalana.

En dues ponències desenvolupades davant d’un centenar de capellans i diaques de la diòcesi, ha assegurat que no s’ha de caure “ni en diagnosis excessivament apocalíptiques ni tampoc en actituds de cofoisme”. Fent ús d’una expressió del papa Francesc, ha afirmat que “no vivim una època de canvis sinó més aviat un canvi d’època”. Es tracta, com ha explicat, d’una època caracteritzada per la incertesa a molts nivells, pel pluralisme emergent, per l’eclosió de noves espiritualitats i, finalment, per una “cultura de la velocitat i de la novetat permanent” que dificulta una gestió eficaç dels impactes emocionals als que estem sotmesos cada dia.

Des de l’àmbit eclesial –ha dit–, s’ha d’afrontar aquesta realitat no pas des de la passivitat i un recloure’s, sinó amb una actitud de sortida, anant a l’encontre de l’altre, sigui creient o no, i dialogant obertament amb tots àmbits socials. Malgrat l’evident crisi institucional i de transmissió de valors, assegura que “l’Església segueix essent un interlocutor vàlid, un interlocutor que compta i del que la societat espera sentir coses que valguin la pena”. En aquest sentit, ha assegurat que el mateix papa Francesc s’ha convertit en una de les veus més escoltades i que generen més interès dels darrers temps.

A l’hora de descriure la realitat eclesial que ell desitjaria veure en la Catalunya del 2030, Torralba ha parlat d’una Església on els laics tinguin una coresponsabilitat molt més activa, també en tasques de direcció; una Església capaç de construir ponts de diàleg amb aquells que no pensen com ella, “sense que això comporti perdre la pròpia identitat”; i finalment, una Església menys endogàmica i més “de portes obertes”.