“L'alegria de l'Església és sortir de si mateixa i esdevenir fecunda”

Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 9 de desembre de 2014

A l'Església no li serveix tenir "un organigrama perfecte" si després és trista i tancada, si no és mare. D'aquí l'empeny a "ser cristians alegres" amb la "consolació de la ten-dresa de Jesús".

"Obrir les portes a la consolació del Senyor". Francesc s'ha inspirat, en la seva homilia, a partir de la primera lectura on el profeta Isaïes fa referència a la fi de la tribulació d'Israel després de l'exili a Babilònia. "El poble -ha comentat- té la necessitat de con-sol. La mateixa presència del Senyor consola". Una consolació -ha afegit- que també existeix en la tribulació. No obstant -ha continuat- "nosaltres, sovint fugim de la consolació; tenim desconfiança; estem més còmodes amb les nostres coses; més còmodes també amb les nostres faltes, amb els nostres pecats. Aquesta -afegeix el papa- és la nostra terra". En canvi -afegeix- "quan esdevé l'Esperit i esdevé la consolació ens condueix a un altre estat que nosaltres no podem controlar: és precisament l'abandonament en la consolació del Senyor."

Francesc subratlla que "la consolació més forta és aquella de la misericòrdia i la del perdó." I va fer referència al pensament del final de capítol 16 d'Ezequiel, quan des-prés "del conjunt de tants pecats del poble"diu: "Però jo no t'abandono; jo et donaré més; aquesta serà la meva venjança: la consolació i el perdó; així és el nostre Déu". Per això -reafirma el papa- "és bo repetir: deixeu-vos consolar pel Senyor, és l'únic que pot consolar-nos". Ara bé, "estem tant acostumats a llogar petites consolacions, una mica fetes per nosaltres", però que després "no serveixen". I, en aturar-se sobre l'E-vangeli del dia, segons sant Mateu, que parla sobre la paràbola de l'ovella perduda, el papa Francesc diu:

"Jo em pregunto quina és la consolació de l'Església. Així, quan una persona és consolada; quan sent la misericòrdia i el perdó del Senyor, l'Església fa festa, és feliç quan surt de sí mateixa. A l'Evangeli, aquest pastor que surt, que va a buscar aquell anyell perdut, podia fer el compte d'un bon comerciant: per, 99, si perd una no hi ha cap problema; el balanç... guany, pèrdues... Però, podem anar així. No, té cor de pastor. surt a buscar-lo fins que el troba i allà fa una festa, és feliç".

"L'alegria de sortir a buscar als germans i les germanes que estan lluny: aquesta -ha fet evident Francesc- és l'alegria de l'Església. Allà l'Església esdevé mare, es fa fecunda":

"Quan l'Església no fa això, quan l'Església s'atura en sí mateixa, es tanca en sí mateixa, pot ser està ben organitzada, un organigrama perfecte, tot al seu lloc, tot net, però manca l'alegria, manca la festa, manca la pau i així es converteix en una Església descoratjada, ansiosa, trista, una Església solterona que no és mare, i aquesta Església no serveix, és una Església de museu. L'alegria de l'Església és donar a llum; l'alegria de l'Església és sortir de sí mateixa per donar vida; l'alegria de l'Església és anar a buscar aquells xais que estan perduts; l'alegria de l'Església és precisament aquella tendresa del pastor, la tendresa de la mare."

El final del passatge d'Isaïes -ha explicat- "reprèn aquesta imatge: com un pastor ell fa pasturar al ramat i amb el seu braç el reuneix." Aquesta -ha dit el papa- és l'alegria de l'Església: sortir de si mateixa i esdevenir fecunda":

"Que el Senyor ens doni la gràcia de treballar, ser cristians aleres en la fecunditat de la mare Església i ens alliberi de caure en l'actitud de ser cristians tristos, impacients, descoratjats, ansiosos, que ho tenen tot perfecte dins l'Església, però no tenen "infants". Que el Senyor ens consoli amb la consolació d'una Església mare que surt de sí mateixa i ens consoli amb la consolació de la tendresa de Jesús i de la seva misericòrdia amb el perdó dels nostres pecats."

Paloma Llorente –Catalunya Religió