Per a Zaqueu, la gent no representa cap obstacle (Lc 19,1-10). El seu ofici de publicà li facilita posar-se en relació amb els diners. Sap com cobrar els impostos i com treure'n suculents beneficis per enriquir-se i omplir-se les butxaques. No és un cobrador qualsevol, sinó el cap. Ha acumulat una fortuna al llarg dels anys. Jesús entra a Jericó. La gentada s’amuntega al seu pas. Zaqueu, que domina l’escena pública, el vol veure. En ser petit de mida, resol la dificultat pujant a un sicòmor. Pujar és la pràctica que domina més bé. Veure la realitat des de la talaia dels diners, del lloc privilegiat, dels càrrecs importants... resulta fàcil per a qui té poder. Zaqueu, en gran part per això, no està ben vist. El seu afany de recaptar impostos i d’escanyar la gent més del compte li genera antipaties. Sap que és el preu que ha de pagar, però no li fa res. Jesús alça els ulls, el veu enfilat a l’arbre i, apressant-lo, es convida a casa d’ell. Les murmuracions no es fan esperar.
Jesús busca, sense excepcions, el bé de la persona. Dóna oportunitats. L’encert de Zaqueu és saber-les aprofitar. Primer, acull Jesús. Després, formula dues promeses: donar la meitat dels seus diners als pobres i restituir quatre vegades més a qui ha exigit més diners del compte. Misericòrdia i justícia. En lloc de tancar la butxaca, obre el cor als altres, començant pels pobres, signe inequívoc d’haver trobat l’essència de la vida. La restitució implica un reconeixement explícit de la seva conducta injusta. La seva transformació surt del contacte amb Jesús. La seva experiència alliberadora l’impulsa a negar les exigències del seu ego: diners, domini, poder... costi el que costi. Jesús li ratifica el canvi: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa.»
La transformació de Zaqueu té un procés. Recerca no exempta de curiositat, persistència malgrat les dificultats inicials a causa de la multitud, acceptació de la invitació sense donar-hi gaires voltes, ajustar-se a la petició del mestre que li demana urgència, acollida de Jesús amb alegria (la bellesa del do rebut predomina sobre el pes de la responsabilitat), compromís vital i concret, sense necessitat de discursos, a favor dels pobres i exercici just de la seva tasca amb la promesa de restituir els errors i estafes del passat. Amb això, regenera la seva biografia.
Quan es descobreix el sentit de l’eternitat, reflectit en els valors essencials, tota la resta es torna relatiu. No només guareix les tendències de l’ego, sinó que descobreix en la presència de Jesús l’amor sense fissures als pobres, la justícia, la misericòrdia i l’alegria. L’ego perd poder i consistència. El guany no ho justifica tot. Zaqueu converteix la seva vida a partir d’haver tingut una experiència profunda amb Jesús. No hi ha moralisme, sinó una transformació personal que no admet marxa enrere.
