L’arquitectura dels jesuïtes, una manera de procedir.

En la festivitat de Sant Ignasi de Loiola m’agrada tenir presents als meus amics jesuïtes, com ja vaig fer en el seu moment parlant de la Saint Ignatius Chapel de Steven Holl (aquí). Avui he rescatat del prestatge un petit llibre que du per títol “La arquitectura de los jesuitas”, de Alonso Rodríguez G de Ceballos (Edilupa Ediciones 2002). El llibre tracta bàsicament de l’arquitectura realitzada per la Companyia de Jesús des dels seus inicis fins a la supressió per Carles III el 1767 a Espanya, fet que redueix temporal i espaialment la reflexió que ofereix però no per això deixa de ser menys interessant.

Un aspecte que considero rellevant és la desmitificació de la vinculació entre l’art barroc i les edificacions de l’orde religiosa. L’autor apunta que no hi pròpiament un “estil jesuític” i que, malgrat que a partir de la segona Congregació General (1565) tots els plànols dels edificis de la Companyia de Jesús havien de ser enviats a Roma per tenir el vist-i-plau previ, aquest requeriment no cercava tant la imposició d’un determinat estil, una uniformitat formal o un determinat tipus de plantes de temples, sinó que els edificis s’adaptessin a aquesta expressió tan jesuítica de “el nostre mode de procedir”.

Quina és aquesta “manera de procedir”? Aquesta va quedar fixada en la primera Congregació General (1548): “Impóngase a los edificios de las casas y los colegios el modo que nos es propio de manera que sean útiles, sanos y fuertes para habitar y para el ejercicio de nuestros ministerios, en los cuales sin embargo, seamos conscientes de nuestra pobreza, por lo que no deberán ser suntuosos ni curiosos”. Qui formava part d’aquest consell assessor que donava llum verda a les construccions? Al principi ho van ser germans coadjutors amb experiència en el món de la construcció (Giovani Tristano i Giuseppe Valeriano) i després s’hi van afegir professors de matemàtiques del Col·legi Romà (Giovani Battista de Rosi i Cristobal Griemerberg, etc).

Aquests aspectes teòrics i la seva concreció pràctica indiquen una mirada funcional sobre els projectes, de forma que no es jutjava tant la gramàtica i el vocabulari constructiu del classicisme (l’estil i l’ornament) com les distribucions i el càlcul de resistència de materials (la funcionalitat). L’arquitectura jesuítica és eminentment pràctica i així queda ben palès en la infinitat de plantes que es guarden on no hi ha cap referència a detalls ornamentals sinó esmenes de millora en la relació amb la trama urbana o la orientació de l’edifici. Com sol passar en aquest “mode de procedir” propi de la Companyia de Jesús, es donava una gran llibertat compositiva alhora que es demanava la màxima comunicació i capacitat de correcció.

Heus aquí que ens trobem ja al s.XXI, a les portes de la celebració dels 500 anys del pas de Sant Ignasi per Manresa (notícies aquí i aquí) i la pregunta per la identitat de l’arquitectura dels jesuïtes segueix sent actual. El Santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa, obra cabdal del barroc català, ha realitzat obres d’adequació ben recentment (notícia) i s’està elaborant un “Pla Rector” del “Santuari de la Cova” entre Patrimoni de la Generalitat, l’Ajuntament Manresa i la Companyia de Jesús. Per altra banda, l’església del noviciat de Raïmat, obra d’Enric Comas sj, va rebre recentment la placa DOCOMOMO (post), un fet que certifica la qualitat de l’arquitectura religiosa moderna dels jesuïtes actuals. Finalment, fa pocs dies vaig rebre un correu d’un arquitecte portuguès interessat en fer la tesi doctoral sobre l’arquitectura dels jesuïtes al llarg del Camí Ignasià. Tots aquests fets signifiquen a una espiritualitat ben viva (evidentment, el Papa Francesc hi té quelcom a veure) i també a una concreció material i espaial que resta oberta a nous camins de servei.