El meu balcó

Al cap dels anys, he aconseguit tenir un balcó amb vistes i ple de flors! Un somni covat al fons del meu cor des de l’espera més silent. Muntanyes i cel com si fossin una pantalla gegant, en sessió contínua cada dia, enllà de l’horitzó... I mai vaig pensar que mirant el paisatge, veuria el dia a dia.

Els primers raigs de sol, que lluiten per vèncer la foscor, la boira del matí que s’arrapa a la falda dels turons, mentre el sol malda per desfer-la.

Els núvols, amb la seva senzillesa i aparença fràgil, quan són de bon temps, dibuixant formes i figures només a l’abast de la imaginació més aguda, que normalment en aquest cas és la dels nens, que no es cansen de buscar i trobar formes fantàstiques que només existeixen a la seva ment. Núvols que enfosqueixen el paisatge amb l’avís de l’aigua que ha de caure….

Les magnifiques cúpules dels núvols de tempesta, d’un blanc radiant amb forma de coliflors…. La visió de les cortines d’aigua que reguen les muntanyes en la llunyania, i que s’acosten o s’allunyen a mercès del vent…..La força del vent que apreciem a partir del zim-zam dels arbres, i del seu xiulet.

El conjunt de pinzellades sobre el cel blau que podem apreciar els capvespres, amb una tonalitat diferent per cada dia, conseqüència de la combinatòria de cel, boira, núvols, vent, sol i fins i tot lluna… que ens fa palès un cop més la nostra insignificant petitesa davant la Natura.

Perquè el nostre dia a dia és un conjunt de situacions, conflictes, decisions, moments que hem de viure i resoldre de la millor manera possible…no sense dificultat. I aquesta vivència diària acaba en quan tornem a casa, a gaudir de la nostra família tot embadalint-nos mirant com el sol es pon.