La coincidència de la Pasqua amb la resurrecció primaveral de la natura ha donat lloc a aquesta reflexió.
El ritme espiritual que ens proposa el calendari natural s’ha anat integrant sàviament a l’espiritualitat de les persones. Molt abans que els cristians comencessin a celebrar el naixement de Jesús coincidint amb el solstici d’hivern - amb el poder simbòlic que suposa el fet que la nit comença a escurçar-se - ja s’havien edificat monuments funeraris en els quals un raig de llum il·lumina l’interior de la cambra el mateix dia del solstici. Així succeeix al jaciment neolític de Newgrange, Irlanda.
També en arquitectura s’ha tingut molt en compte la relació dels edificis amb l’entorn.
Així es va fer a la casa de l’arquitecte Mies van der Rohe que mostren aquestes imatges: una casa oberta a l’entorn i que sent sempre la mateixa, canvia segons la llum i el paisatge. La podem veure amb llum pròpia quan es fa fosc; envoltada d’aigua quan el riu creix, però amb un moll per qui vol arribar en barca. També la veiem del color de la neu, sota el sol estiuenc, en la penombra primaveral o en contrast amb el taronja de la catifa de fulles tardorenques.
Però de vegades aquesta harmonia no es produeix. És molt comú que les persones pateixin un des fase entre el calendari natural i la vivència interior. L’astènia primaveral n’és un exemple. La natura ens convida a donar temps a la vida interior, com les plantes. Les fulles, les flors sorgeixen si aprenem a donar temps al descans.
Potser aquests dies ens pot anar bé contemplar la saviesa de la natura i la bellesa d’aquestes imatges. La casa d’un arquitecte que va construir la seva obra a partir de la convicció que cal desprendre’s d’allò que no és molt necessari perquè s’imposi amb força allò que és essencial. I ho va resumir en aquesta afirmació: menys és més.
