<p> </p>
<div>Ahir al vespre, ens arribava la notícia de l’esperada mort d’Hugo Chávez, president de Veneçuela durant els darrers catorze anys i líder del que s’anomena “el socialisme bolivarià” de Llatinoamèrica. La seva mort era esperada, especialment després de més de dos mesos d’internament en un hospital a Cuba i després del seu retorn, fa una setmana, sense aparèixer als mitjans.</div>
<div> </div>
<div>Jo vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Caracas fa només dues setmanes i de viure intensament la incerta i tensa situació del país. Fa quinze dies, tothom que no fos del règim donava per mort Chávez i creixia la pressió d’amplis sectors socials perquè se sabés la veritat sobre el seu estat de salut i retornés a Veneçuela. Fins i tot, crec que, pels germans Castro, la seva mort a Cuba hauria evidenciat encara més la dependència de Chávez del règim castrista.</div>
<div> </div>
<div>Chávez va convertir-se al castrisme pocs anys després d’arribar al poder. Després del seu cop d’estat fallit, dels seus dos anys a la presó, de la seva victòria democràtica l’any 1998 i de les seves reeleccions posteriors, Chávez ha anat construint un projecte polític, íntimament vinculat a Cuba, combinant el castrisme anticapitalista, la reivindicació de la figura de Simón Bolivar i el messianisme pentecostalista. Amb aquests tres pilars, ha configurat un programa polític i una mobilització d’amplis sectors de la població més pobra que l’ha mantingut en el poder fins a la seva mort. Fa dues setmanes, ja havia començat la mitificació del líder bolivarià, amb cartells arreu d’un país asfixiat de propaganda i cada vegada més empobrit.</div>
<div> </div>
<div>Temps tindrem de fer una avaluació a fons d’aquests catorze anys en el poder. Ara bé, la meva impressió és que Veneçuela, durant aquests anys, no només s’ha empobrit, s’ha dividit, sinó que, a més, ha perdut la seva sobirania nacional en mans de Cuba. Amb els índexs d’inflació més grans de Llatinoamèrica, Veneçuela ha arribat fins i tot a la seva dependència energètica de l’exterior, en produir només dos terços del petroli que consumeix. La seva producció industrial ha caigut en els darrers anys i, fins i tot, és dependent de l’exterior pel que fa al consum d’aliments. Malgrat el nombre ingent de policies i militars, Veneçuela és el segon país de Sud-amèrica, després d’Hondures, en inseguretat ciutadana. La classe mitjana està desapareixent, obligada a emigrar o invisibilitzar-se. Els mitjans de comunicació, la gran majoria, s’han convertit en màquines de propaganda al servei del règim.</div>
<div> </div>
<div>Amb tot, Chávez tenia el suport dels sectors més pobres del país, perquè, a través de “las misiones”, va intentar promoure la construcció d’habitatges, centres de salut i educatius i perquè, sobretot, gràcies al petroli i a un bolívar sobrevalorat, va regular els preus dels aliments i els serveis bàsics. Ara bé, “las misiones” anaven a un lloc, hi “anunciaven” la promesa bolivariana i al cap d’un parell d’anys desapareixien. No creaven riquesa, enfortien la cultura del subsidi.</div>
<div> </div>
<div>Veneçuela és un gran país, amb immensos recursos, que durant dècades ha estat governat per oligarquies que varen enriquir-se extraordinàriament, però ara, després d’aquests catorze anys de Chávez, Veneçuela està empobrida, dividida, arruïnada i, a més, ha perdut la seva sobirania. El seu futur és incert, molt incert.</div>
<p> </p>
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.