Salta al contenuto principale

Entestats com estem en l’anàlisi diària dels mercats i les primes de risc, els índexs d’atur, les crisis polítiques successives, les dificultats de la vida quotidiana, els canvis del nostre entorn com a conseqüència de les migracions i l’evolució aclaparadora de les tecnologies de la informació i de la vida, difícilment tenim gaire temps per preguntar-nos sobre temes de fons de la nostra condició humana. Estem massa embolcallats per una lògica de la immediatesa, líquida, diria Baumann, feble, precària, però aclaparadora. L’allau d’informacions envaeix la nostra vida. Les notícies sobre la política i els polítics ens mostren quasi sempre el seu costat més negatiu i tortuós, la seva vessant més sensacionalista i barroera, afavorint la sensació generalitzada de frustració i desconcert.

En aquest context, es fa difícil parlar d’esperança. Els escassos ambients intel·lectuals del país han bandejat aquest concepte, el mateix ha fet l’esquerra política, social i només en sentim parlar en ambients estrictament cristians. Pels cristians, l’esperança forma part de les tres virtuts teologals, juntament amb la fe i la caritat, a través de les quals vivim i intentem aproximar-nos al misteri de Déu. L’esperança conforma una actitud de fons del ser cristià, una actitud de confiança i determinació en el sentit de la nostra acció, de la relació que tenim amb les altres persones i el nostre entorn, i el reconeixement de la presència sostinguda de Déu en la història.

Ara bé, a més d’aquesta visió estrictament cristiana, crec necessari esperonar una certa actitud d’esperança de caràcter laic o no religiós, si volem sortir dignament de l’actual situació de col·lapse. Què vull dir? En primer lloc, vull referir-me a la necessitat de saber llegir els signes positius i “esperançadors” que ens envolten. Em refereixo a trobar o saber trobar i explicar les notícies positives que també es produeixen en la nostra societat; cada dia, al costat dels desastres i les corrupcions, podríem trobar moltes altres històries que ens mostren accions, actituds i fets que donarien vida a una cara –ara mig amagada– de l’actualitat i de la vida humana. Però, malauradament, la informació, en paraules de Croteau i Hoynes, éscada vegada més “sensacionalista, negativa, amb esdeveniments en comptes de temes, personalitats en comptes de polítiques, fragmentació i superficialitat, promovent més l’estratègia que la substància”. Hi ha moltes històries que ens podrien mostrar un món ben diferent, amb persones compromeses al servei dels altres, generoses, honestes, bones. Per què no ho fem? És possible fer-ho?

I, en segon lloc, vull reivindicar l’esperança com a capacitat d’anticipació per proposar escenaris de futur possibles i més justos per a les persones. Podem estar esperançats –i generar una legítima il·lusió– si pensem que podem transformar les coses, si podem construir una societat millor, si des de la nostra acció podem fer possible canvis, petits o grans, que afavoreixin una transformació de la societat.

Sense una actitud d’aquesta mena, la nostra societat estarà massa condicionada pel derrotisme, la perplexitat i la claudicació. I així no sortirem de la crisi.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.