M’embadaleixo mirant l’estrella que il·lumina el pessebre que hem posat al menjador de casa. Mentrestant recordo la tonada d’una nadala infantil ”muntanyes de suro, figures de fang,… dins d’una cova hi ha gent que no es mou, hi ha gent sense roba, l’estufa és un bou, el riu és de plata,… la neu és farina, el cel celofant, la mare una nina, el Déu un infant”.
L’Estel presideix aquest món simbòlic que neix de la fe i parla al cor, tot assenyalant el camí del portal, mentre la meva filla em pregunta si ara neix Jesús.
Celebrar el Nadal demana obrir el cor a l’alegria. “El Déu un infant” diu la cançó, com parlant-nos d’una idea eixelebrada... tot un Déu convertit en infant? Com s'entén?
El temps d’Advent ens ha preparat per rebre el do d’un cor silenciós i senzill que ens permet percebre el murmuri d’aquest Déu que ens estima tant que s’encarna i se’ns apropa. No oblidem que la humanitat de Déu en Jesús significa la presència incondicionada de Déu en el món, alhora que vetlla per nosaltres mirant-nos amb ulls de bondat i amor.
Des que tinc coneixement, el meu Nadal familiar el presideix un jesuset de fusta malferit que els meus avis van trobar durant la guerra en unes escombraries. La mare l’ha guardat sempre amb cura, com la presència que ens recorda la humanitat ferida que sempre troba forces per renéixer. Un any i un altre me’l miro amb estima. Aquest, però, després d’explicar-li la història a la meva filla, que l’observava encuriosida, aquesta el va agafar en braços, l’acaronà i tot seguit li va fer un petó. Mentre contemplava l’escena vaig sentir com la tendresa envaïa el meu cor. De nou havia arribat Nadal.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.