Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El text de la lectura del profeta Ezequiel representa un gir important pel que fa a les tesis d’Israel sobre la retribució. A partir d’ara les conseqüències del pecat recauen en el qui peca, no en els seus descendents.

 

QUI LA FA LA PAGA

 

El llibre del profeta Ezequiel utilitza molt sovint paràboles i comparacions, que juguen un paper molt important en el llibre. És en aquestes visions on el profeta va descobrint la missió per la que ha estat cridat per Déu. Aquest és el cas de la primera lectura d’aquest diumenge ( Ez 33,7-9), que segueix a la comparació del profeta amb un sentinella. De la mateixa manera que, si el sentinella no vetlla, hi ha el risc que algú del poble mori, també, si el profeta no vetlla, pot succeir que el pecador mori.

Auest text d’Ezequiel, juntament amb bona part del capítol 33 (vv. 1-20) representa un gir transcendental respecte a les relacions del pecador amb Déu. La doctrina tradicional, vigent fins aleshores, la trobem expressada en un text del profeta Jeremies: “Tu mantens el teu amor per milers de generacions, però demanes comptes de les culpes dels pares en la persona dels fills” (32,18-19). És un ressò del que diu la mateixa Torà, la Llei en dos passatges gairebé idèntics del llibre de l’Èxode: “El Senyor Déu compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l’amor. Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent; demano comptes de les culpes dels pares al fills i als fills dels fills fins a la tercera i la quarta generació” (34,6-7 i semblant 20, 5b-6).

Per copsar l’abast del gir ideològic que suposa la predicació del profeta Ezequiel, cal recordar que ell té al cap una nova reconstrucció institucional d’Israel, on hi juguen un paper important els exiliats, que havien tornat de Babilònia.

Ezequiel vol bandejar un motiu de preocupació i de temor, present entre el repatriats, que podia ser un obstacle cara la reconstrucció del país. Els pecats dels pares havien de recaure sobre ells, perquè l’exili era l’evidència més clara que els pares havien pecat. LLavors, com podien endegar la recuperació de la pàtria i la reconstrucció del país?. Això imposava un replantejament de la doctrina de la retribució i és el que fa Ezequiel mostrant que la culpa del pecat la paga el qui ha fet el pecat.

Fixem-nos en dues observacions, que es poden deduir del text de la lectura dominical. En primer lloc guanya terreny el pecador individual per sobre la culpabilitat col·lectiva d’Israel. La idolatria del vedell d’or és una culpa col·lectiva (Ex 32,35) i d’aquesta idolatria col·lectiva d’Israel Déu se’n queixa al llibre dels Jutges (Jt 4,7); l’exili és un càstig que recau sobre la totalitat del poble i la crida dels profetes va dirigida contra la infidelitat de tot el poble (Is 58,1; Am 3,2). En segon lloc, Déu passa a ser el qui determina la moralitat o immoralitat de les accions humanes, dit més bíblicament, és Déu qui declara qui és just i qui no ho és. Això que sembla una afirmació banal, no ho és tant, si es considera que, desprestigiada la monarquia, reduït el temple a la mínima expressió i estant la classe sacerdotal en hores baixes, aquestes han perdut la capacitat de ser les instàncies ètiques d’Israel; dit més planerament, ja no és el sacerdot, vinculat a la institució del temple el qui declara qui és just i qui no ho és, emetent una mena d’acreditació que no caduca encara que es pequi; la monarquia ja no ho pot fer-ho perquè no hi és, per tant, és lògic que quedi en mans de Déu la capacitat i el dret de declarar qui és just i qui no ho és.

El just pot perdre la titularitat de just si peca, però la pot recobrar si s’arrepenteix. El pecador es pot desempallegar de l’etiqueta de pecador si s’arrepenteix. S’ha produït un canvi de perspectiva pel que fa a la retribució: cadascú paga pel que fa i aquest principi, a la llarga, s’imposarà sobre el de la culpa col·lectiva.

 

Diumenge 22 durant l’any

4 de Setembre de 2011