Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El text comentat avui per Josep M. Solà forma part d’una tríada de passatges, que descriuen la identitat messiánica de Jesús. L’anunci de la mort de Jesús apunta a un messianisme atípic, rebatut per Pere, que és renyat contundentment per Jesús.

 

MESSIES ATÍPIC

 

L’evangeli de Mateu conté tres passatges consecutius, que, al nostre entendre, defineixen la realitat messiànica de Jesús. El primer, conegut com la confessió a Cesarea (16,13-20, evangeli del passat diumenge 21 durant l’any) mostra que el messianisme de Jesús arrela en i supera l’Antic Testament i que la figura del messies, tot i ser el profeta de la fi dels temps, és més que qualsevol profeta de l’època clàssica del profetisme d’Israel. El segon és l’evangeli d’aquest diumenge (16,21-28) i presenta un messianisme oposat al triomfalisme dels messies cabdills, alliberadors dels opressors i mostra una opció messiànica que, abans d’arribar a la victòria de la resurrecció, passa per sofriment i el dolor. El tercer, el relat de la transfiguració (17,1-13) presenta l’exaltació i entronització messiànica de Jesús, indicant que el messies és un personatge, que pertany al món celestial.

 

El text de l’evangeli s’estructura en tres parts, la primera recull l’anunci de la passió, mort i resurrecció de Jesús i el rebuig de Pere, la segona és una instrucció als deixebles, feta amb la inclusió d’un seguit de dites i la tercera és l’anunci de la vinguda del Fill de l’home. El text litúrgic omet el verset 28, que diu que alguns no moriran sense haver vist el Fill de l’home venint en el seu regne. Les tres parts es poden organitzar en un ordre cronològic que seria: el temps de Jesús, el temps de l’església i el més enllà de tot temps. Jesús ha de sofrir i morir, abans de ressuscitar; als creients també els cal sofrir i portar la creu, però el sofriment és només temporal i s’acabarà amb la vinguda de Jesús per la instal·lació definitiva del regne.

 

El passatge connecta clarament amb el relat de la passió (cc. 26-27); la tríade notables, grans sacerdots i mestres de la llei, que no ha aparegut fins ara, no tornarà a sortir fins el relats de la passió (26,57;27,41) i l’anunci de la vinguda del Fill de l’home es correspon amb el que Jesús farà davant el gran sacerdot (26,64).

 

Evidentment els deixebles no admeten que el messies hagi de patir i morir. Això queda expressat per l’objecció de Pere. Les paraules amb que contesta Jesús són molt contundents:”Ves-te’n d’aquí Satanàs”. Són les mateixes que dirigeix al diable en la tercera temptació (4,8-11). Com allà el diable, aquí també Pere vol fer abdicar Jesús de l’autèntic messianisme. Allà el diable oferia a Jesús la glòria dels reialmes del món, contraposada, evidentment, al sofriment i a la mort en creu. Pere, en voler desviar Jesús d’aquest sofriment i aquesta creu, fa el mateix que fa el diable.

 

Les paraules de Jesús no s’acaben tractant Pere de Satanàs, li diu també que li és “pedra d’ensopec” (la traducció litúrgica “em vols fer caure” no és literal). L’expressió la trobem a Rm 9,33 en una citació que Pau fa d’un text d’Isaïes (8,16); en tots els passatges té el sentit d’entrebanc. La intervenció de Pere l’ha fet caure en desgràcia; aquella pedra, que en la confessió de Cesarea havia de servir per edificar-hi l’Església, ara s’ha convertit en pedra d’ensopec, en pedra que fa caure. On rau la diferència? Allà Pere parlava no segons una revelació dels homes, sinó del Pare del cel (16,17); aquí Pere no veu les coses com Déu, sinó com les veuen els homes. És el que normalment passa quan parlem només amb mires humanes.

 

Diumenge 22 durant l’any

28 Agost 2011