Salta al contenuto principale
Aquest és el pròleg del llibre que l'exconsellera de Justícia, Montserrat Tura, ha fet al llibre Cartes des del Camerun, del missioner Miquel Àngel Pérez (Ed. Saragossa), que s'ha presentat aquesta setmana a Barcelona. Tura coneix Pérez de quan aquest darrer era vicari a Mollet, on l'actual membre de la Mesa del Parlament en fou alcaldessa.
_________________
Amb el temps s’aprèn a fer un cop d’ull als correus electrònics recents. Una mirada ràpida perquè tot el que ens envolta ens hi empeny. D’aquesta habilitat s’aprèn a identificar el remitent especial, l’amic que esperaves. El salt al cor de l’alegria del retrobament.

Així recordo l’estada de Miquel Àngel Pérez al Camerun en la seva condició de missioner, en la seva funció de director d’una escola professional.

Guardava sense obrir els seus correus electrònics fins tenir una estona tranquil•la i poder gaudir dels seus relats. No he visitat mai cap país africà, però tinc la sensació d’haver vist els cels vermells de les postes de sol que emocionen, haver passejat sota el cel més estrellat del món, la xafogor, la pluja continuada, els bassals immensos, el fang i els cotxes i carros atrapats, la bellesa verda, els mosquits, els tèrmits i altres insectes amb qui compartir l’espai vital. I les granotes i els grills...

No vaig poder acceptar mai la seva invitació per visitar-lo en l’etapa en què va estar al Camerun. Però, sovint, em sembla que he anat al seu costat pedalant la bicicleta i observant el brogit dels habitants de Blangoua, sempre contents malgrat la pobresa extrema. Els conec, sé que són plens de vitalitat malgrat les condicions de duresa en què viuen. Conec les llargues fileres de dones amb farcells grans i pesants al cap i nadons a l’esquena. La mainada, sovint descalços i amb signes de subalimentació, corrent darrera els carros estirats per ases famèlics. Em sembla que sóc capaç de veure les diferents tonalitats de colors que durant anys em va descriure en els seus correus electrònics. Els colors, les olors (sobretot les pudors).

La seva fe l’ajudava a entendre i relatar amb una capacitat descriptiva extraordinària la dificultat d’ensenyar electricitat a qui no l’ha utilitzada mai perquè en el seu món és inexistent, el desplaçament d’alguns joves des de més de 700 quilòmetres per assistir a una escola on tot estava per fer, acceptar que algunes nenes deixessin d’anar a l’escola per casar-se, quan amb els nostres ulls encara eren criatures. Alguna vegada per ser la segona o tercera dona d’homes que els doblaven l’edat. La mortalitat infantil de nens amb els quals pocs dies abans havia jugat, el dolor de perdre els fills que mai ha tingut però sempre ha estimat.

Un solc de llum va guiar el Miquel Àngel fins al Camerun, i amb ell una part dels que anàvem rebent el reportatge fidel de les dificultats de transitar quan tot era fang. Amb els seus relats se’ns feren familiars llocs com Blangoua (evidentment), però també Maroua, Waza, Hile Halifa, Makary, el llac Txad, el riu Txari, el vent calent provinent del desert i que anomena Harmattan o les muntanyes de Rumsiki, singulars com les nostres de Montserrat.

La feina de sol a sol per sembrar i collir poc li despertaven pensaments crítics a les reflexions a l’entorn de la pobresa que ha fet el món occidental i la poca coherència de totes les veus públiques en aquesta i altres qüestions.

En Jordi Mas, capellà, amic, mestre, persona admirada per tots els que l’hem conegut el va animar a descobrir el patiment i l’esperit de servei, el recolliment i la calma i encara ara, com l’estrella més brillant li manté viu el record dels nens lapa, els que et segueixen a tot arreu perquè no tenen on anar. Són nens pobres, nascuts en una família pobra, d’un barri pobre, d’una ciutat pobra del nord de Camerun, país pobre i centre geogràfic d’un continent conegut com el més pobre.

I, en Miquel Àngel, ho compartia amb alguns de nosaltres, en una prosa descriptiva amb la qual ens imaginàvem perfectament la situació. El dolor era punyent, però l’esperança s’eixamplava perquè sabíem que en una missió hi havia una escola on ensenyaven mecànica, soldadura, electricitat, agricultura... i a un grapat de nenes se’ls donava instruments per ser útils en el avenir (fer-se un futur) del seu país.

Ara en Miquel Àngel Pérez, amb el llibre (s’ha de posar el títol) ha decidit (i jo ho aplaudeixo) compartir amb tots els lectors i lectores aquells relats extraordinaris.

Estic segura que us sentireu immersos en els paisatges, els sons, els colors i les vides que descriu amb extraordinària destresa i sensibilitat. No són ni paisatges, ni sons, ni colors propers, però l’autor ens els acosta fins a impregnar-nos i sentir-nos traslladats a Blangoua, Camerun.

No són vides senzilles, són vides d’una duresa extrema, situacions límit que el nostre autor i amic va aportar-hi durant un temps tota la seva tendresa, tot el seu amor.

Montserrat Tura i Camafreita

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.