Salta al contenuto principale

Trnascriviom a continuació la lletra que escriu l'abat de Poblet al darrer número que edita la germandat de l'Abadia.

_______

Fa dos anys, quan s’iniciava l’actual crisi econòmica, algú a la premsa va opinar que, si més no, érem davant l’oportunitat de ser més sobris en una societat que malbarata i consumeix sense mesura. Perdríem, sí, capacitat material, però guanyaríem una vida més vorrecta, recuperant així valors perduts. De fet són nombroses les veus que continuen afirmant que, en el fons, la crisi en què estem submergits es deu a una crisi de valors.

Si és així, les declaracions dels polítics segons les quals comencen a apuntar “brots verds” i ja s’albira la sortida de la crisi no les acabo de comprendre, i menys encara després que recentment s’han pres mesures molt dures, unes mesures que, segons sembla, es carreguen de manera especial sobre les esquenes més febles. Potser això dels “brots verds” pot referir-se a com n’estan de “verds” els nostres polítics en aquesta difícil situació. I pel que fa a la “sortida de la crisi” és possible que es refereixin més aviat a aquells que mai van saber què era una crisi i que possiblement encara hagin augmentat les seves riqueses o la seva posició de benestar. I és possible que fins estiguin pensant en alguna de les pàgines evangèliques, com aquesta de l’evangelista Mateu: A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: “Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?” I es va dir: “Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te.” (Luc 12,16-19)

Ni tan sols va passar per la seva imaginació dir: “Obriré els meus graners perquè entrin els qui no poden yreure fora la seva fam; que vinguin els necessitats, entrin els pobres, omplin els seus cabassos; destruiré les parets que exclouen el famolenc. Per què he de tancar amb forrellats el blat, amb el qual Déu ha omplert tota l’extensió dels camps, on neix i creix sense custòdia? (Sant Ambròs)

Però no, ¿com havia de pensar a obrir els seus graners quan el “normal” és que pensin que un poc més de pes en les esquenes dels més pobres no es notarà?; ¿que tornarem a recobrar el pols de l’economia i així els pobres tornaran a tenir un horitzó molt prometedor? I així anem, inconscientment, lliscant a través d’un pendent perillós en el qual arribarà el moment en què els frens pot ser que no responguin.

Ja en els primers cinc segles de l’Església trobem veus molt fortes dels Sants Pares, molt sensibles davant les profundes diferències entre rics i pobres, que convidaven a viure una necessària i veritable solidaritat entre els uns i els altres. Es limitaven a recordar la saviesa de l’Evangeli: Si les riqueses produeixen pobresa en lloc de resoldre-la, no són riqueses, sinó armes de destrucció, d’allò que per la naturalesa és l’ésser humà (Sant Joan Crisòstom, In Cor. Hom. XIII, 5: PG 61, 115).

I així és que el no donar part del que es té és ja llinatge de rapinya. Reprenent Déu els jueus per boca del profeta, diu: “La terra ha produït els seus fruits i no heu portat els delmes, sinó que la rapinya del pobre està en les vostres cases”... I és així que les coses o riqueses pertanyen al Senyor i, si les distribuïm entre els necessitats, assolirem gran abundància. I si el Senyor t’ha concedit tenir més que els altres, no ha estat perquè ho gastis en fornicació i embriaguesa, en menjars i vestits luxosos, sinó perquè ho distribueixis entre els necessitats...

I és així que el qui vol practicar la bondat no ha de demanar comptes de la vida, sinó remei de la pobresa i socórrer el necessitat. El pobre només té una defensa, que és la seva indigència i necessitat. No li demanis més; tot i que sigui l’home més malvat, si li manca l’aliment necessari, remeiem la seva fam”. (Sant Basili: Sobre Llàtzer, Homilia II, 1s)

Per ventura és teu el que tens? T’han encomanat els béns dels pobres, tot i que aquests béns els hagis adquirit per herència paterna, tot i que provinguin del teu legítim treball. Perquè per ventura no podia Déu llevar-te’ls? Si no ho ha fet és perquè vol que puguis mostrar-te generós amb els necessitats... T’ho va prestar perquè amb això assoleixes glòria. No pensis, doncs, que és teu, quan li dónes allò que és seu”. (Sant Joan Crisòstom, Homilia LXXVII,
2-6, sobre Sant Mateu)

El tema de la relació riquesa-pobresa és un punt gravíssim, dramàtic, de la nostra societat d’avui. Jo crec que ens hi juguem la nostra supervivència. Cal percebre els signes dels temps,
avui més que mai. Vivim en el que fa anys ja es va dir: en l’aldea global. Aquesta aldea encara ha fet més intensa la seva globalitat amb el desenvolupament continu dels mitjans de comunicació. Això és un gran signe que ens parla de la possibilitat real, com mai n’hi ha hagut cap, d’una comunicació entre tots els humans, que de fet és o hauria de ser una crida a construir solidaritat i germanor. D’altra banda, potser un altre signe, ens trobem amb les freqüents i grans catàstrofes que es vénen succeint: terratrèmols, tsunamis, emigració massiva, fam... I fa l’efecte que dia a dia creix la seva intensitat.


Aquí hi ha una crida molt seriosa a una solidaritat fraterna universal. A treballar molt seriosament i esforçadament una relació cordial i d’amistat entre tots els pobles. En cas con-
trari es faran realitat aquelles paraules que fa molts anys va dir Ghandi: O ens estimem com a germans, o ens matarem com a estúpids.


Josep Alegre, abat

http://www.poblet.cat/pfw_files/cma/Content/dimensio/Revista_Poblet_20…

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.