Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A finals de setembre, Jordi López Camps es feia ressò, al seu bloc, d'un article d'Andrés Trapiello en plena polèmica pel darrer llibre d'Stephen Hawking. I escrivia el següent:

 

Aquest diumenge en el suplement Magazine de La Vanguardia hi ha un excel·lent article d’Andrés Trapiello que, amb un llenguatge fàcil, aporta raons per polemitzar amb les tesis sobre la inexistència de Déu de Stephen Hawking. Andrés Trapiello afirma que moltes persones al contemplar la magnificència de la volta del cel es queden impressionades i mudes, amb ganes de conèixer les misterioses lleis que han originat tota aquesta meravella. Tot seguit, aquestes persones es diuen a sí mateixos: “res de tot això es pot haver creat per casualitat. Al darrera dels estels ha d’haver-hi quelcom, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”. Poc després d’aquesta confessió, l’individu sentirà que ell mateix forma part d’aquesta creació i que es mereix participar de la seva joia. Aquesta persona li sorgirà en el fons de la seva existència “les ganes de ser millor, és dir, de estar sotmès a una lleis similars a les que han fet possible que aquest univers nocturn sigui bell, regular e inalterable al llarg dels temps”. En aquest punt, diu Trapiello, “la criatura humana, fràgil i contingent, ha arribat a sentir en el seu interior quelcom de semblant al que pot ser sent només aquell, aquest ésser, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple

Andrés Trapiello diu que a Stephen Hawing, al pensar sobre Déu per esemple, li sobren aquestes vivències perquè considera que la llei de la gravetat i les matemàtiques són suficients per trobar aquests desitjos de ser millors. Malgrat que les raons d’Hawing puguin explicar una part de l’univers, Déu, “seguirà movent-se en el sentiment de moltes persones (...) La ciència no necessita a Déu per fer el seu treball, cert, pel mateix a l’home li és insuficient la ciència per ser feliç”. Per tot això “seguirà(l’home) sentint una nit, sota un cel estelat, el pes de la seva finitud en la seva ànima i un alat desig de ser millor, i serà indiferent el nom que li doni a tot això: armonia, ordre, número, música, bellesa, és a dir, tot allò ¿diví?, ¿sagrat? del que la vida humana no pot prescindir”. Bell article el d’Andrès Trapiello.