Salta al contenuto principale

Recuperem avui la resposta de Teresa Forcades, religiosa benedictina col·laboradora de CatalunyaReligio.cat, a una de les preguntes de l'entrevista que li féu Marta Nin a la revista Foc Nou (març 2008), en relació al dogma de la Immaculada Concepció, que l'Església Catòlica celebra avui, dia 8 de desembre. Hi diu el següent:

Crec que és problemàtic quan es parla de Maria en relació a la seva maternitat biològica com si d'una manera passiva fos el que la fa especial. En una antífona venerable del temps de Nadal cantem encara avui que Déu es va encarnar 'sense intervenció humana'. Per que ho diem això? No hi va haver intervenció de cap baró, pero d'intervenció 'humana' sí que n'hi va haver: Maria va haver de dir Sí. Aquest Sí té tota la importancia. En aquest "sí" lliure i amorós es condensa tota la fecunditat de la maternitat de Maria. Cree que aixo és el que Jesús ens vol dir quan en més d'una ocasió sembla que posi en entredit la importància de la maternitat biològica de la seva mare (Lc 11,27-28 o Mc 3, 31-35). Penso que cal fixar-se en Maria com a persona, com a plenitud de tot allò que és humà. Nosaltres en essència som imatge de Déu, som amor. Hem estat fets per estimar sempre i per això quant més ho fem més bé ens sentim en un sentit molt profund. Ara bé, Déu estima d'una manera absoluta, sense espai ni temps i nosaltres en canvi som històries. A cada moment hem de decidir que ens cal fer per estimar màximament en el concret de les nostres circumstàncies, que són sempre noves. Quan Jesús s' encarna passa a tenir aquest dilema. Jesús passa per l'espai i el temps i decideix sempre a favor de l'amor. Jesús no peca, no deixa d'estimar mai. Maria tampoc. Aquest és per a mi el sentit del dogma de la Immaculada Concepció. És l'afirmació rotunda que el que és essencial en la nostra humanitat no és el fet que pequem sinó el fet que hàgim de decidir en cada moment de la nostra historia, en l'aquí i en l'ara, què és estimar per a nosaltres, què significa ser un mateix en cada moment. Això és el que fa que nosaltres tinguem la nostra dignitat, és a dir, el fet que no poguem programar-nos, sinó que hagim de viure la vida amb tot el risc que suposa aquest viure-la. Si el fet de pecar fos essencial per 'ser humà', no només Maria ens quedaria curta en la seva humanitat, sinó que també ens quedaria curt Jesús, que tampoc no va pecar mai. L'Encarnació seria una burla. Jesús és Déu, pero és Déu encarnat. Maria és humana, pero és humanitat divinitzada. Segons els pares de l'Església, la divinització (entesa com la participació plena en la vida de Déu) és l' objectiu de tota vida humana.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.