Com s’hipoteca el futur de Catalunya?

Dues forces bloquegen les inversions de futur de Catalunya: l’Estat espanyol i la reacció interna del país.

Espanya boicoteja de manera sistemàtica les inversions a Catalunya. Es va preferir que Disney marxés a París abans que edificar-lo en territori català. Eurovegas no podia triomfar a Catalunya. Els mecanismes de l’Estat es van posar al servei de Madrid, que ha ofert tota mena de facilitats. Si hagués anat a Barcelona, cosa que només un ingenu podia esperar, els canvis legislatius que exigeix el projecte d’Adelson no haurien arribat mai. Ara serà tot més fàcil. El corredor del Mediterrani està gairebé vetat en contra de l’opinió de Brussel·les. Es tornen terrenys als propietaris, la qual cosa impedirà desdoblar la N2 en algun tram. Esperança Aguirre va afirmar que l’Opa de Gas Natural, amb el trasllat previsible de seu d’Endesa a Barcelona, era una «mala notícia» pel fet que «marxés del territori nacional» i que «abans alemanya que catalana». Va acabar sent italiana. El port de Barcelona també té grans problemes i l’aeroport del Prat està sotmès als interessos de Barajas. Exemples, interminables.

La reacció interna de Catalunya està instal·lada en la cultura del no. En el cas d’Eurovegas, les raons per oposar-s’hi tenien molta consistència, però en la majoria d’altres casos, no. El juliol passat, els diputats del PSC van votar al Congrés, per no desmarcar-se del PSOE, a favor del corredor ferroviari central. Ningú no va creure en «un error inexcusable». La immersió lingüística es considera modèlica a Europa, però el PPC no està per la feina. Si el FC Barcelona vol realitzar algun projecte urbanístic, surt l’associació de veïns de les Corts per bloquejar-lo tot, mentre que el Bernabéu té carta blanca com el color de la seva samarreta. A Tarragona li toca la loteria amb el projecte Barcelona World, però se’n rebutja radicalment el nom. Es va fomentar l’oposició a Benet XVI quan va dedicar el temple de la Sagrada Família, malgrat l’impacte mediàtic incalculable a escala mundial. Forces polítiques, enfrontades a les retallades, van elevar el dèficit català de manera irresponsable i impune. Exemples, interminables.

Una societat madura és crítica, però no bloqueja mai res ni ho accepta tot de manera sistemàtica. A Espanya, concretament a Madrid, la permissivitat total, impulsada per esquerres i dretes, condueix a un gegantisme ingovernable. A Catalunya, el bloqueig estatal i l’oposició interna acaben inexorablement en paràlisi. Preocupant.