Renegant dels privilegis

En temps difícils, per sort, som donats a actuar, ens tornem activistes, creuem el llindar de la generositat i, sovint, davant les urgències pensem més en com solucionar-les a l’instant, -sobretot quan es tracta de necessitats bàsiques- doncs no hi ha gaires opcions més que la mobilització de tothom per donar un cop demà. Evidentment que tots estaríem d’acord en què primer empre és més prudent investigar, comprovar i fer-ne una anàlisi, per així mirar de cercar solucions a llarg termini... però és que quan hom no té gairebé ni un àpat calent al dia, l’han amenaçat de desnonar-lo, té la roba que porta posada i prou, i fa mesos que no paga les quotes escolars o els rebuts dels serveis bàsics... no pot esperar a enquestes i treballs de recerca – contra els quals no tinc res en contra- però que a més costen uns diners que es podrien emprar en temes realment de supervivència.

No obstant això, els educadors/es i voluntaris/es, cada cop més amb el cor encongit i amb menys solucions, estem aprenent a posar per escrit històries punyents que ens envaeixen el dia a dia i que volem donar a conèixer per si algú encara dubte de l’extrema pobresa en què es troben moltes persones i famílies. Els nostres són testimonis de primera mà, i fan que ens convertim en veu d’aquells que a voltes no saben ni que tenen el dret a la queixa, a viure dignament, ni als serveis bàsics d’un estat democràtic.

Es així, doncs, com en aquesta ocasió vull compartir amb vosaltres una d’aquestes reflexions feta al final d’una dura jornada per una educadora que vol mantenir l’anonimat.

“Un dia amb un final de mal de panxa…d’emocions…informació, saturació... Com a educadora avui em sento abatuda, indignada... potser tampoc són les paraules exactes, si no que més bé sento una tristesa molt gran que em carrega l’esquena, que m’ha modificat la postura corporal....

Una família, sí una dona. Una dona lluitadora que només pensa en el seu fill i filles, que fa del dia a dia una dosi d’energia.. que és conscient de tot el que viu i no perd el somriure...però que cada vegada està més abatuda... no hi ha ajudes, no hi ha serveis que diguin “aquí estem i tot i que treballem des de l’assistencialisme tenim alguna cosa a donar”. I és que ara ja no hi ha res, no hi ha borsa de menjar, les ajudes comunitàries són mínimes perquè el seu voltant és bastant semblant al que li està passant. Cal pensar en un altre terme, sí des de Centre Obert on atenem cada setmana a centenars de menors, la defensa de l’assistencialisme és debatuda, però ja que la part comunitària no la tenim ben construïda en aquesta societat, i n’hem d’aprendre molt, quan el nou concepte de pobresa està encaixada en un concepte de quart món ens està superant. Ara és quan les entitats, associacions, col·lectius hem de mirar el nostre treball i afinar-lo més, el que diem que creiem, el que hem defensat fent tot tipus de treballs, coordinant-nos en xarxa, reunions i més reunions, cercant recursos amb més imaginació i creativitat que llocs reals on anar-los a buscar... tot el que està en el nostre ideal ha de trobar noves formules de treball, sobretot quan anem més enllà i deixem tot el que tenim des del nostre rol privilegiat i emfatitzem amb el que senten les persones amb les quals treballem Avui em sento trista, i no enfadada si no asseguda ja al llit mirant el meu voltant i renegant del meu privilegi”.