València

Aquests darrers mesos, el País Valencià ha viscut convulsament. Les caixes valencianes i el mateix Banc de València han estat xuclats per entitats financeres estatals, la crisi en el sector de la construcció l’ha afectada de manera especial, la successió de casos de corrupció ha emergit a l’escena pública, l’aeroport de Castelló o la depuradora empetiteixen els vestits d’en Camps, la Generalitat Valenciana sembla trobar-se en el límit. La crisi econòmica, l’atur, la degradació ambiental, la mateixa degradació moral sembla haver-se instal·lat en la vida quotidiana del País Valencià. En aquest context apareix una manifestació de nois i noies de batxillerat que tallen un cèntric carrer de València durant 10 minuts, algun brot de violència i després –pel que sembla- una resposta desproporcionada de la policia. A més, el cap de la Policia de València parla d’aquest nois com “els enemics” a batre. Aquest fet, com el llumí que encén un bosc després de dies de calor i fort vent, ha catalitzat el malestar a flor de pell d’una societat i, en especial, dels sectors socials més febles.

Tot plegat, acompanyat d’uns mitjans de comunicació àvids de parlar de “primaveres” quan encara som a l’hivern, ha provocat una revolta estudiantil una mica arreu d’Espanya. Les condicions per promoure una certa explosió social hi són: la crisi econòmica i, en especial, el nivell d’atur en els joves, la sensació generalitzada de la incapacitat dels poders democràtics per respondre a la crisi, la impunitat dels poderosos, la mercantilització de la nostra vida, la manca de perspectives i de futur, la nostra incompetència col·lectiva. València ha esclatat, però potser només ens trobem a l’inici. No fa encara un any, ens trobàrem amb els indignats de la Plaça Catalunya. Els indignats no eren, però, rebels, com s’ha vist. No obstant, una revolta social més generalitzada, com a Grècia, no és impensable.

Davant d’aquesta situació, les forces de l’ordre públic han de saber respondre amb intel·ligència. Ahir, les cançons d’en Raimon em tornaven a una memòria potser massa atrofiada per les comoditats dels darrers anys: Quan creus que ja s'acaba, torna a començar. Com la vida mateixa.