Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sí, ja sé que aquesta és la frase col·loquial més emprada del cinema, la literatura, etc. Un tòpic... però sovint un tòpic real que cal formular en veu alta i esperar-ne la resposta per saber-se existent i important per algú.

Segons l'Idescat (Institut Català d'Estadística), un 19% de la població catalana corre un perill seriós de caure en l'exclusió social. Un 23,7% dels menors -1 de cada 4 infants menor de 16 anys- viu en un entorn familiar per sota del llindar de la pobresa, en dures condicions de precarietat.  

A la Fundació Comtal en el darrer any hem atès 4400 infants i joves mentre vèiem de forma alarmant com viuen en primera persona els efectes de la pobresa i la manca del més necessari per viure. Estem vivint el retorn a escenaris que ja havien estat superats: alimentació deficitària, augment dels problemes de salut mental, desnonaments, habitatges en penoses condicions de salubritat i amb sobreocupació, deutes, degradació  de l’entorn familiar, augment d’abandonament escolar, trastorns de la conducta, retorn a l’atur, noves addiccions, manca d’habilitats parentals...

I, el més preocupant, la constatació de què la pobresa no sols és la manca de diners per a poder cobrir les necessitats bàsiques, sinó que en moments de crisi, de situacions que han creuat la fina línia entre la dignitat i la manca de respecte per la persona, en moments en què la soledat i l'angoixa envaeix el cor de molts infants i joves, i de les seves famílies,... la pobresa, va més enllà... i  tots ells esperen que algú pronunciï un T’ESTIMO; esperen des d’un silenciós crit que se’ls glaça a la gola, una abraçada amiga que els doni forces per continuar lluitant per allò que els hem dit que és un dret, però que a ells els ha tocat viure-ho com un privilegi perquè  no els hi és donat ni facilitat.

“Què et passa Jessi, què necessites per ser feliç? I la petita plorant i sanglotant em respon: sentir- me estimada”. 

Diga’m que m’estimes, mare, perquè pateixes tant per la feina, per arribar a fi de mes, que t’oblides de dir-me el més important.  Diga'm que m'estimes, educador que m’ensenyes i jugues amb mi diàriament, però que continues posant una barrera emocional per no ferir-te en la teva professionalitat.  Diga'm que m'estimes es llegeix en la mirada trista d’aquell  jove arribat de Mali, sense res més que el somni del seu futur, i que ara dorm al carrer. Diga'm que m'estimes, espera aquella família que ens pregunta on anar a buscar aliments mentre fa mesos que lluiten contra el desnonament i estan cansats d’omplir formularis.

No podem restar cecs. La pobresa cohabita amb nosaltres, i de nosaltres –encara privilegiats- n’espera i exigeix molt més que l’ajut econòmic.

Diga’m que m’estimes, sóc una persona com tu, estic davant teu, no em neguis la mirada, ni la paraula,... senzillament escoltem, acompanya’m, no ignoris la meva presència, deixa’m entrar en la teva vida.