Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No hi entenc gaire en economia. Els diaris des de la crisi, ens omplen de conceptes, planes, anàlisis sobre economia sovint incomprensibles. M’haig de referir als meus estudis de sociologia, que tinc massa lluny per entendre-hi alguna cosa. Ja llavors em passava que em semblava que captava el que llegia, el que m’explicaven els professors economistes però tot seguit se m’escapava. Vaig comprendre, però, que darrera l’economia hi ha idees, cosmovisions, ètiques, objectius, pensament, favors, interessos, i la política pot orientar (hauria de) vers una direcció o una altra, el que pot indicar l’economia. 

He anat llegint articles de fons, llibres, resums de conferències de diferents economistes i al final m’he fet una idea pròpia, crec que didàctica, del que està passant. Darrerament he llegit un article, molt interessant, de Xavier Díez (historiador), sobre “Crisi: el perquè de tot plegat” al Punt Avui del 16 de novembre passat, i un altre en el mateix diari: “La crisi a Europa”, de Gemma Clavet (Advocada i consultora). També el 23 de novembre en el programa Singulars del canal català 33, on el Jaume Barberà va entrevistar al filòleg, escriptor, hel·lenista, fotògraf i cineasta Pedro Olalla, que fa temps que viu a Grècia. Tot aquest conjunt m’ha portat a escriure, crec de forma clara, el que tot seguit exposo.

Si ens mirem la realitat socio-económica del que és més global al que és més proper, local i concret, podríem afirmar en 12 factors, que:

  1.  El sistema econòmic en el qual sobrevivim és el capitalisme, que ha perdut el seu impuls ètic (i teològic calvinista), s’ha desenganxat de l’afany inversor de crear treball per oferir la realització de les persones i fer un servei a la societat, i s’ha quedat exclussivament amb l’afany de lucre, ja essencial en el sistema.
  2.  Aquest sistema s’ha fet l’amo del món, s’ha globalitzat, i està present a tot el planeta. La “serp” capitalista ha anat transformant en carn “serpentina” tot el que s’ha anat menjant des del seu sorgiment, passant per la colonització del tercer món, i per la reconversió neo-capitalista de la URSS. No té ni alternativa real (excepte alguns països que estan en la precarietat) ni teòrica sòlida, malgrat existeixen alternatives econòmiques que les van fent callar degudament. Totes les altres economies no capitalistes o les ha transformat en pròpies, o les deixa en la marginació.
  3.  El capitalisme hegemònic actual és financer , immobiliari especulatiu i menys industrial. Està jugant amb diner virtual, gràcies sobre tot a les noves tecnologies i és menys productor de riquesa i de treball.
  4.  I com diu Xavier Díez: “Les finances, l’especulació, les bombolles, que suposen tants rèdits, ha esdevingut una decisió suïcida. L’abandor de l’activitat industrial ha permès l’emergència de noves potències, com són Brasil, Rússia, Índia i Xina (BRIC), països que han acumulat capacitat, poder i reserves en grans quantitats i que qüestionen l’hegemonia occidental”. Aquest factor és molt important i juga un gran paper en la crisi global que passem. “Els BRIC han fonamentat el seu creixement des de l’0ampliació de les classes mitjanes, mitjançant l’extensió d serveis públics i la intervenció estatal (tenen bancs nacionals no independents, l’estat controla l’economia, es fiscalitzen les inversions estrangeres i s’amplien polítiques del benestar)”, com segueix afirmant l’articulista del Punt-Avui. Hi ha un canvi d’hegemonia econòmica en el món. Sobre tot la Xina s’està aprofitant d’aquesta situació per col·locar-se en un bon lloc en la geo-política mundial.
  5. Estem en un capitalisme que a més està fonamentat en el consum de masses (per això necessita tanta despesa en publicitat més que en la matèria prima) i segueix el mite del progrés i el creixement sense atura. Alguns economistes com Arcadi Oliveras, basant-se en la crisi alimentària, (80.000 persones moren de fam cada dia) energètica i medi-ambiental, prèvia i més profunda que l’actual econòmica, exhorten a encaminar-nos vers el decreixement. Consumint menys a Occident, i treballant menys hores, podríem col·laborar a fer créixer la ocupació, a no depredar el planeta i endegar camins per eliminar la fam del món. Tot això caldria que anés acompanyat d’una disminució radical de la despesa en armament i una reconversió d’aquesta indústria.
  6. Darrerament s’han estès les hipoteques i altres productes bancaris fraudulents o impossibles de cobrar. D’aquesta manera els PIBS de molts països han dedicat una bona part (a Espanya, 1/3) a tapar el forat que els bancs han deixat. És a dir, el capitalisme financer i multinacional per cercar més beneficis, a més d’extreure´ls dels sous, de la compra de matèries primes més barates (ara més difícil ja que molts dels països del Tercer Món són emergents o s’0estan despertant), expolien els Estats. Ens estan traient a més de les plusvàlues del treball, de la rebaixa de sous, de la puja de preus, dels impostos, diners que posa l’Estat (i que són del poble) en l banca.
  7. A més hi ha molt frau fiscal, sobre tot entre les classes més riques, que evadeixen impostos i saben com fer-ho. Amb els diners que es podrien recuperar dels impostos impagats es podria crear ocupació, pagar pensions, i per tant no caldrien les retallades socials.
  8. A Catalunya en concret, a sobre, hi juga un paper important el déficit fiscal, en comparació amb altres autonomies de l’Estat. Si se’ns tornessin els diners justament i no hi hagués un abisme tant gran entre el que paguem els catalans i el que rebem de l’Estat, tampoc caldrien les retallades. Aquesta és una part certa de les veritats a mitges amb les que sempre la dreta ens confon, i ens ven embolicades amb incerteses que ens colen.
  9. També cal comptar amb la corrupció, economies submergides, morositats, que augmenten la intensitat de la crisi.
  10. Una altra part certa de les mitges veritats de la dreta, que sempre, des d’una perspectiva d’esquerra cal tenir en compte, i descobrir la part “mentidera” però fer cas de la vertadera i no atacar aquesta, és el fet que hi ha despesa pública inútil, ineficaç, inflada, que s’ha desbordat exageradament i que negativitza els serveis públics cara la població. D’alguna manera tots ens hem deixat portar per un “estirar més el braç que la màniga” i amb petites corrupcions que desgasten, fins i tot menyspreant-la, la cosa pública i li donen una imatge pejorativa.
  11. El retallar la despesa  pública, hi ha llavors menys activitat, menys ocupació i més estancament. Treballar més i cobrar menys, com propugnen els economistes neo-liberals- diu Xavier Díez-, implica menys gent que treballa i molta menys consumeix. I segueix l’historiador: “Les retallades a Europa representarien així un desesperat intent de resistir al desafiament econòmic de els noves potències a partir de l’absorció dels recursos de les classes mitjanes i el seu redireccionament vers les èlits dirigents vinculades al món financer.
  12. La política, per tant, difícilment pot fer alguna cosa davant del món financer i de els grans empreses multinacionals.  No hi ha una autoritat política ni europea, ni mundial capaç de posar límits a aquesta desbordament econòmic, amb uns nous impostos a la banca i a les transaccions financeres (taxa Tobin per exemple). Com deia Pedro Olalla referint-se a Grècia, de fet els mateixos ( banquers i tècnics de la gran banca internacional)que han creat el “problema” econòmic, són els que amb connivència amb la classe política, i amb les altes oligarquies de cada país, ara tenen a les mans el poder polític (Grècia, Itàlia, Banc Europeu), sense haver passat per les urnes. És una escàndol per la democràcia. L’economia mundial ha arribat a un punt que la política li fa nosa, i ja no posa “titelles” en els aparells polítics per dominar-los, sinó que es posa ella mateixa, amb tecnócrates o banquers de total fidelitat. D’aquesta manera el “problema” no és problema per ells, és una continuïtat (més descarada, ja que mostren més transparentment qui són, què volen, i què fan) per seguir augmentant el lucre d’uns pocs i la pobresa d’una majoria de la població.

Per tant per començar a endegar una estratègia per fer front a aquesta realitat, penso que cal tenir en compte tots aquests punts, sense deixar-s’en cap, i tenir uns objectius, unes accions, una metodologia i uns recursos per cada punt.

 No és gens estranya la desafecció per la política que no pot fer-hi gran cosa, supeditada com està a l’economia global. Serà molt important tornar a les arrels de les paraules gregues (Oh paradoxa!!, Grècia nou de la nostra civilització, i ara com es troba expoliada): economia, com a normes de la casa per poder tots viure amb el que ens és necessari; política, o cura de la polis, de la ciutat, de la convivència i democràcia: poder del poble sobirà. Tot això està en qüestió perquè darrera de totes aquests crisis hi ha una crisi ètica i espiritual profunda,. Caldrà doncs reforçar la ciutadania, la comunitat per mobilitzar-nos vers aquest enemic comú, que va mostrant cada cop més la seva cara clara i les seves fragilitats: la banca en un sistema expoliador i mortífer (produeix fam, set, depressions, angoixes, pors, suïcidis, infarts, toxicomania, alienació...). Tenim l’avantatge de que el sistema capitalista se’ns descara. Ho veiem i el següent pas és saber com aniquilar-lo i construir un altre sistema més just. Tenim pensadors, economistes, filòsofs, poetes, escriptors i molta gent del poble, d’arreu del món, que a mes d’analitzar el que passa, proposa alternatives serioses i possibles. Hi ha moviments socials que ja s’han posat en aquesta direcció. Ens falta la força planetària mobilitzadora, estimulant i esperançadora i comunitària que les porti a terme. Som-hi!!. 

Quim Cervera, sociòleg i capellà