La Felicitat

Us vull llegir un tros d’un text que deu tenir almenys 300 anys, i a veure si sabeu d’on és:”...El poble té dret a instituir un govern que organitzi el seu poder de tal manera que ofereixi les màximes possibilitats per assolir la seguretat i la felicitat...”. Sabeu quin text és aquest? És el text de la proclamació de la independència dels EEUU, el 4 de juliol de 1776. Fixeu-vos que, segons això, el govern ha de buscar el mitjans perquè la persona trobi la felicitat, LA FELICITAT. El govern ha de fer feliços els seus ciutadans...

I hom es pregunta: voleu dir? I què és la felicitat? Una definició del diccionari: “La felicitat és l’estat d’ànim plenament satisfet”. L’estat d’ànim plenament satisfet. Per tant, lògic, el govern té l’obligació que els seus ciutadans es trobin plenament satisfets. Hom es pregunta: o la persona humana és molt petita i per estar plenament satisfeta necessita relativament molt poques coses, -perquè poques coses poden assegurar-li-, o el govern s’ha posat en lloc de Déu. Ens pot fer plenament satisfets el govern? Ho pot fer el govern això? Qui pot fer plenament satisfeta la persona humana? Quan la persona humana per definició és la insatisfacció constant. Més encara, segons la tradició cristiana l’home, la persona humana, se sent insatisfeta, per què? Perquè és capaç d’infinit, capaç d’eternitat, capaç de Déu, per tant si l’ha de fer plenament satisfeta, el govern està ocupant el lloc de Déu, que és l’únic que ens pot fer plenament satisfets.

Però què és la felicitat? Estar plenament satisfets? Sí? Però si l’únic que em pot omplir a mi és l’Infinit, l’Etern, vol dir que jo no puc ser feliç, perquè sóc finit i caduc... Per tant, la meva felicitat queda a mercè d’un altre, i és això el que intenten proclamar les Benaurances de Jesús. Feliços perquè anuncia la possibilitat de ser feliç: “Benaurats” diu Jesús perquè sereu saciats. Ell sí que pot saciar-nos, més encara: Sereu consolats. Més encara: El Regne de Déu és enmig de vosaltres, sou fills de Déu, sereu saciats. Ell sí que ho pot dir, és l’Únic que ho pot dir. Ell posa el camí. Perquè la infinitud la puguem assolir necessita un camí finit i concret, si no, se’ns escapa de les mans. I aquest camí de la infinitud i de l’Etern fet concret és Jesús: la Infinitud, l’Eternitat, Déu fet finit i concret.

I el concreta: Tenir fam i set de justícia. La persona humana és insaciable. Cal ser conscients d’aquesta insensibilitat, de la fam de la set. Fam i set de que la justícia de Déu es faci sobre la terra. Dirà Jesús: He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar. I això és igual que ser constructors de pau, aquesta justícia de Déu, aquesta infinitud de Déu no es fa atropellant, o forçant, sinó essent constructors de pau. Constructor de pau, estimar els propis enemics, construir la justícia a la terra.

I Jesús dirà que per fer-ho no es necessiten moltes coses, sinó a l’inrevés, quantes més coses pitjor. Feliços els pobres, els humils, els petits d’aquest món, i aquells que en el seu interior són capaços de commoure’s, de plorar, de compadir-se, de ser nets de cor. No espantar-se que quan posi la seva vida al servei d’aquesta pau i d’aquesta set, les coses li surtin a l’inrevés, perquè seran perseguits i les dificultats es multiplicaran. Però qui sigui capaç de posar Jesús al centre de la seva vida i es deixi portar per la seva manera de fer, aquest sí que serà saciat, i trobarà la plenitud, la felicitat.

Feliç ve de la paraula llatina felix, que vol dir feliç, però també té una arrel indoeuropea, que ve de la paraula fecund. La mateixa arrel de la paraula “femení” i “fetus”. El fetus és el fruit de la fecunditat. Feliç és aquell que és fecund. Perquè la felicitat que ofereix Jesús no és la de ser una persona perfecta, sinó la de ser un frare, un germà, un petit, un home o una dona que sigui capaç de ser fecund, de crear fraternitat, de crear família, de crear Església, de crear societat, de no quedar-se tancat.

Perquè els sants que avui celebrem, són la confirmació que el que estem dient ara no és una utopia, sinó una realitat històrica, concreta, amb noms i cognoms a través de la història i en l’actualitat; coneguts o desconeguts, però reals. I els sants mai han estat aïllats sinó que sempre han construït la gran Jerusalem on tots els pobles s’hi trobaran.

Per això en el Prefaci d’avui pregarem: “Avui és la festa de la Jerusalem celestial, la nostra mare”, on tots estem cridats a construir la gran fraternitat dels fills de Déu.

TOTS SANTS, novembre 2011 – A

(Ap 7,2-4.9-14; Salm 23, 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12ª)

Fra Jacint Duran i Boada