Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Durant el dia d’avui, 31 d’octubre de 2011, hem arribat als 7.000.000.000, set mil milions d’habitants, no a Catalunya, on tot just som 7 milions, sinó al planeta. La humanitat arriba a la seva xifra més alta, el doble que als anys 60 del segle passat. Possiblement, molt probablement, el nadó que ha arrodonit la xifra és pobre, un 80 % de probabilitat, i ha nascut a l’Àsia, un 70 % de probabilitat. Així ho he sentit a un telenotícies i ho he llegit a un diari, no hi ha motius per desdir-ho.

La magnitud de la xifra és impressionant. Però encara ho és més la seva qualificació. Impressionant, preocupant i dolorosa.
 
La qüestió és senzilla. Podem garantir una vida digna a tota aquesta població mundial? La resposta és negativa. Amb un 80 % de probabilitat, un nadó està condemnat a pertànyer als pobres de solemnitat, 8 de cada 10 nadons, i es pot pensar que així sigui de per vida. Vol dir que 5.600.000.000, cinc mil sis cents milions d’homes i dones, viuen en la pobresa absoluta.
 
La qüestió següent és més complicada. Volem canviar aquesta realitat? Ho volem de debò? La resposta que percebo és cruel, però no estic convençut que sigui errada. En realitat, i a part d’aquells “bonics moments de solidaritat” que algunes institucions i mitjans de comunicació aconsegueixen fer-nos brollar del cor, i fins i tot rascar-nos una mica les butxaques, estem tots, dic bé tots, tant atrapats en les nostres preocupacions immediates, que tota la resta ens queda lluny, massa lluny, del tot lluny. I per tant, no entra en l’àmbit de les nostres inquietuds prioritàries. Ens agradaria que canviés aquesta realitat, però no ho volem de manera efectiva.
 
Algú s’enfadarà amb el que dic, invocant la impotència: jo no puc fer-hi res, em dol, em sap greu, però no puc fer-hi res! I per tant no és una qüestió de voluntat, sinó de poder. Podem canviar-ho? Molts pensaran que no, que no està al nostre abast. I menys ara, quan una crisi gegant ens té atrapats en un tsunami financer de grans magnituds, i qui més qui menys procura anar tirant, persones, nacions i estats. I tanmateix jo penso que sí, que podem canviar-ho. Però que demana una ferma voluntat col·lectiva, una xarxa de mesures d’ampli espectre i, certament, sacrificis i renúncies importants. El tot orquestrat per veritables líders mundials, capaços de generar una seriosa consciència col·lectiva i d’impulsar les reformes necessàries, líders de fonda integritat personal que no prometin miratges sinó veritables projectes d’humanització. “Sang, esforç, llàgrimes i suor», aquesta va ser la oferta de Winston Churchill, el 13 de maig de 1940, després d’haver aconseguit composar un govern de coalició amb laboristes i liberals, a la població anglesa amenaçada per la maquinària nazi. Hi va haver sang, esforç, llàgrimes i suor, i molts morts innocents, però l’embogit nazisme no va prosperar.
 
Ja sé que no és fàcil, mai ho ha sigut. També sé de tantes persones i institucions que treballen la qüestió, plens de bona voluntat més que no pas d’eficàcia. I sé que no conec el camí, ni tinc la fórmula màgica. Però em dic, com un mantra espiritual, algunes petites reflexions que vaig paint, que vull anar madurant i que goso escriure.

 
·         La globalització m’impedeix desentendre’m del problema. No podré dir “jo no ho sabia”.
 
·         El bé comú, avui, no és ja el bé d’aquí o d’allà, sinó el bé de tota la humanitat. I només partint del bé de tota la humanitat, i participant en la seva construcció, puc parlar del bé d’un territori, nació o estat.
 
·         La política necessita una regeneració que la porti més enllà, molt més enllà, de les immediateses, les conteses electorals amb eslògans discutibles, les promeses a curt termini i la petita gestió. La política avui necessita internacionalitzar-se.
 
·         Haig de ser conscient no només del que desitjo i pretenc per a mi i per als meus, amb reivindicacions lícites, sens dubte, sinó també del que gaudeixo amb escreix i que, en canvi, manca a tantes contrades i a tantes persones.
 
·         L’economia ha de canviar de registre. L’economia del guany, l’estratègia de la finança, i la ingenuïtat de que el lliure mercat ho equilibra tot, ja s’ha demostrat una fal·làcia, un fracàs, que deixa a la vorera massa gent exclosa.
 
·         I com a cristià, com a Església, haig d’anar més enllà d’una evangelització estrictament institucional, perquè la veritable i plena evangelització rau en impregnar amb l’esperit de l’evangeli la convivència d’aquest 7.000.000.000 d’homes i dones que poblem el planeta.