L'Ara

Goya és un dels més grans pintors de la història, amb obres de gran bellesa. Però té quadres que, sense deixar de ser de gran bellesa, són absolutament inquietants. Només cal recordar aquelles pintures sobre els records de la guerra. Però n’hi ha un que voldria avui subratllar, un que és especialment cru; es veu el déu Saturn que està devorant els seus propis fills. Es veu el déu amb una cara tota vermella, i a la mà el seu fill, que ja li falta el cap i s’està menjant el braç. És una visió molt terrible. Però quin és aquest déu Saturn? El déu Saturn dels romans és el déu Kronos dels grecs. Kronos ja sabeu que vol dir temps, per tant, què vol dir aquesta pintura que de Goya? És l’experiència profundament humana, que els grecs i els romans han traduir amb aquest mite. És el mite del temps, del Kronos, que va devorant els seus propis fills, que és tota la creació, que som nosaltres, nosaltres que som els fills del temps. El temps ens va devorant, va devorant tot el nostre entorn, ho va desfent tot.

Una altra pintura: aquesta és absolutament diferent. Voldria que us poséssiu a la ment la pintura de fra Angèlico: l’Anunciació. És un dels quadres més bells de l’edat mitjana, de l’entrada del Renaixement. Ens mostra Maria, davant hi ha l’àngel, a punt, esperant la seva resposta.

La pregària que nosaltres anomenem ”Ave Maria” és una de les pregàries que ressona al llarg de tota l’edat mitjana, però a l’antiguitat, la pregària de l’”Ave Maria” s’acabava a la meitat: “Déu vós salvi Maria, plena de gràcia, el Senyor és en Vós, beneïda sou Vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre. Jesús”. Aquí acabava, va ser als segles XII/XIII, que es va afegir la segona part: “Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara, i a l’hora de la nostra mort. Amén”. Aquesta pregària que anem repetint a la Mare de Déu, ens posa en una actitud profundament cristiana. Pel creient certament que existeix el Kronos, el temps, que va devorant-ho tot, però sobretot, existeix l’Ara! El Nou Testament parla de Kairós. El temps no solament és Kronos, que va devorant-ho tot, sinó que és Kairós. Vol dir que, en aquest moment, ARA, igual que a l’hora de la meva mort, es pot obrir la porta a l’eternitat o a la perdició, també Ara! Per això Maria ha de pregar per nosaltres en aquest moment, no en el passat, no en el futur, ARA. La persona humana només té l’Ara, i en aquest moment, en aquest Kairós, jo puc obrir a Déu la porta com Maria, perquè s’encarni en la meva vida o tancar-la i el Kronos em devori. El creient sap que a través del seu “Si” com Maria, pot fer que el Kronos deixi de devorar-lo i s’ompli d’eternitat i de vida.

És el que Jesús ens diu a l’Evangeli. Fixeu-vos què diu el pare de la paràbola dels dos fills: Vés a la meva vinya... quan? AVUI. És una de les coses que va repetint més el NT: “avui, ara, immediatament”, no demà, no ahir sinó ara, avui, aquí. I el fill segon respon com molts de nosaltres: Sí que hi aniré”. I segurament que ell pensava que hi aniria, però altres coses el distreuen, i com diu també l’Evangeli diem a Déu: Senyor, Senyor, i Al·leluia i Gloria..., de tot, sí, sí, sí, però quina diferència amb el primer fill del pare de la paràbola. Diu el text que ell respongué: “No hi vull anar”. Però després se’n penedí i hi anà. Ara, hi anà. No es proposà d’anar-hi, sinó que hi anà. Perquè no tenim res més que l’”Ara”.

Hi ha un pensador Danés que diu: “si tu al teu vici,(que el teu vici no és simplement mirar de no engreixar-te, de fumar o no fumar, tots tenim uns vicis que ens bloquegen) li dius: “Bé, d’ara endavant, s’ha acabat, mai més, mai més tornaré a caure en aquest vici, aquesta és l’última vegada”...“Tu has perdut la partida. En canvi si li dius al treu vici: “mira, sé que sempre seré presoner teu, sé que tornaré a caure, sé que sempre cauré, que mai em deslliuraré de tu, sóc un desgraciat, però ara, no em dona la gana de fer-te cas”. Si feu això segon, diu aquest pensador, has guanyat la batalla, i podria ser, que si perseveres, creient-te el que estàs dient, guanyis la guerra”. Perquè és ara, i això no es tracta d’autodomini. En el NT no es parla de que la persona humana hagi de tenir un autodomini sobre si mateix amb gran esforç, això es tracta d’una qüestió pagana que no porta enlloc. El NT i Sant Pau quan parlen d’aquets casos diuen: Revestiu-vos de Crist... O dirà en un altre moment: No sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. El domini no és meu sobre mi mateix, és Crist que té el domini sobre meu. És com Maria, obra la porta en el seu Kronos, perquè esdevingui l’Ara de Déu, que omple aquest Kronos ,que tot ho devora, d’eternitat i fa possible el trobament meu amb Déu, concret i ara. I aquesta és la dinàmica del Cristianisme, no creiem un
Déu genèric, general, en el cel, sinó ben concret.

És el que acabem de llegir del capítol segon de la Carta als Filipencs, que és més o menys de l’any 50, per tant, a uns 20 anys dels fets de Pasqua, molt a prop, i aquest text és un himne anterior encara a la Carta als Filipencs, i fixeu-vos quina grandesa: Jesucrist que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu... estem a tocar dels fets de Pasqua. ...sinó que es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau. Fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per tant, allò general per nosaltres es concreta en la dinàmica de l’Encarnació, del concret, de l’ara, i això que Déu ha fet per a nosaltres és el camí de la nostra pròpia salvació i d’obrir la porta a Déu que truca, per viure en nosaltres, ara i aquí.

DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY, 25 de setembre de 2011

(Ez 18,25-28; Fl 2,1-11; Mt 21,38-32)

Fra Jacint Duran i Boada