Una reflexió política

La celebració de l’Onze de setembre, com a festa nacional de Catalunya, ens ofereix anualment l’oportunitat de fer una reflexió política sobre la nostra pròpia realitat com a col·lectiu social. No bufen bons vents i tots ho sabem. En el mar procel·lós de l’economia, apareixen cada vegada més esculls que poden fer encallar l’embarcació amb més perill per als que treballen a la bodega del vaixell, viatgen sense documentació o netegen la coberta. El risc afavoreix actituds populistes, fractures socials, augment de la marginació, pèrdua de credibilitat en els capitans... Catalunya, com a nau diferenciada dins de la flota espanyola, intenta adreçar una navegació a la deriva a la qual l’han conduït uns timoners poc preparats i a més dividits entre ells, un espoli sistemàtic dels recursos propis que li fa difícil tapar les vies d’aigua, l’absència de brúixoles fiables que segueixin amb fidelitat els itineraris previstos.

Les temptacions són nombroses. Tornar al passat, moguts per la nostàlgia d’una unitat uniforme. S’abandona l’esperit de la transició i els dos partits majoritaris, amb menyspreu del conjunt, pacten sobre la flota sense aglutinar complicitats, volen tocar fins i tot textos constitucionals. Sortir del sistema, sense conèixer l’alternativa que es proposa. La modificació d’aspectes importants, que és convenient i necessària, pot quedar eclipsada per una indignació que qüestiona no només les formes sinó el fons de la democràcia. Produir un divorci i enfrontament entre la tripulació i els passatgers només porta a mals auguris. Ser crític, ajuda. Passar-se de rosca, destrueix.

El primer objectiu consisteix a convertir les dificultats en reptes. No podem plorar sense parar per la llet vessada. Cal saber-se refer i esforçar-se. La paraula que més bé ho resumeix és resiliència, que el diccionari defineix com «la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-s’hi». Es tracta de tenir tremp i no perdre’s pels tortuosos camins secundaris o dels objectius mesquins. El bé comú per damunt dels interessos particulars. Aquesta tasca no es pot dur a terme sense un gran component ètic i psicològic. La convivència social, l’aprofitament del talent mitjançant la incorporació a la feina, l’esforç per integrar les persones que caminen pels marges... no són temes negociables. Des de l’òptica col·lectiva de Catalunya, pertànyer a la flota es viu amb desencant i angoixa.

Gairebé tot resulta inconvenient. No hi ha respecte per l’economia, per les inversions, per l’autogovern, per la llengua, per la cultura... i els primers perjudicats són els ciutadans que viatgen al vaixell, siguin catalans de naixement o acabats d’arribar. Abduir Catalunya és la temptació espanyola de sempre. Respectar-la i integrar-la, el seu desafiament. De cara al futur n’hi ha que s’estimen més la restauració, però la història i el progrés són a les mans de persones que obren horitzons d’esperança i es juguen la vida per ells.

El compromís de l’Església per Catalunya és irrenunciable. No parlo d’una opció partidista, sinó del sistema democràtic, de l’encarnació del seu missatge, de l’aposta per la gent, de l’anunci evangèlic de Jesucrist, de l’atenció pastoral, de la lluita per la justícia, del respecte a la llengua pròpia del país, del dret d’autodeterminació... Les estructures polítiques, sempre que siguin justes i democràtiques, no pertoquen a l’Església, però sí els valors que difonen.

(11.09.2011)