Una societat polaritzada implica una pèrdua de rellevància dels grups intermedis i l’orientació en dues direccions contraposades. Alguns esdeveniments que vénen de lluny i uns altres viscuts el mes d’agost ens permeten afirmar que ens estem polaritzant cada vegada més, amb els riscos consegüents que això comporta. Encara més, resulten preocupants els mètodes utilitzats per obtenir aquest resultat: la mentida, la deformació, l’agressivitat i l’insult. Hi podem afegir una altra dada no menor: Madrid s’ha convertit en la seu on aquests fenòmens es produeixen amb més virulència.
Els partits polítics, especialment el PSOE i el PP, es mostren aliens a la realitat del país i gasten tota l’energia a destruir-se mútuament. L’emergència econòmica demana ser afrontada des d’una visió àmplia de mires, però s’opta pel desgast mutu. El PSOE allarga la seva agonia, mentre el PP la vol accelerar. Resultat: més allunyament de la política per part dels ciutadans.
La societat es trenca a passos de gegant en polaritzar-se en un grup de rics cada vegada més rics i un grup de pobres cada vegada més pobres. Les classes mitjanes s’afebleixen i resulten incapaces de servir de pont entre les fortunes consolidades i els que deambulen per la perifèria i la marginació. Resultat: una societat més fragmentada i més procliu a l’enfrontament.
Els grups mediàtics, públics i privats, estan al servei dels partits polítics i de les empreses adinerades, així com d’ideologies que polaritzen el debat cultural entre progressistes de vella estirp i conservadors de nou format, entre anticlericals irredemptistes i fonamentalistes religiosos. Resultat: l’absència de diàleg i de recerca així com la manipulació de les informacions.
Vaig a dos fets concrets del mes d’agost. La celebració de la Jornada Mundial de la Joventut ha estat una bona pedra de toc per observar aquestes contradiccions. Partits polítics, grups ideològics i emporis mediàtics s’han retratat. La Vanguardia n’ha fet un seguiment modèlic amb professionals de primera magnitud, però n’hi ha d’altres que s’han instal·lat en el tòpic, en l’anècdota o en la quasi absència d’informació. Alguns, amb l’aspecte d’ateus (només del Déu cristià) i lliurepensadors han aprofitat l’esdeveniment per suplir la seva insignificança numèrica amb la virulència dels seus plantejaments. Cap problema en què manifestin les seves idees, però que no acceptin un itinerari raonable i busquin la confrontació, amb insults impublicables, és una altra cosa. Les imatges de l’enfrontament de la policia amb aquests grups han mostrat al món la intolerància cap a la religió i l’escenari madrileny se n’ha vist afectat.
Una altra de les imatges que ha fet la volta al món, perjudicant de nou Madrid, ha estat el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya. El futbol ha passat a un segon pla davant de la violència d’alguns jugadors i, especialment, el comportament ja patològic de l’entrenador madridista, auspiciat pel president del seu club, responsable principal en admetre aquestes conductes, i per un sector de l’afició sense sentit crític. Fins i tot RTVE s’ha afegit a la manipulació informativa. Les campanyes de rentat d’imatge, basades en mentides i desinformacions, serveixen de poc i només enganyen els ingenus, però s’estan polaritzant aficions en l’odi i la radicalitat.
Els riscos de populisme en èpoques difícils són enormes. La polarització els accentua. Parlo de religió i de futbol, però encara més de convivència social.
(4/09/2011)
