Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Vaig sentir  en una ocasió a una professora quan estudiava el batxillerat -corrien els anys 70 del segle passat- que el país necessitava una reforma fiscal. Ho deia a més amb un to seriós i emprenyat, fet aquest que em va causar sorpresa perquè la professora no solia parlar a classe de res que no fos la seva assignatura que eren les matemàtiques.  Ara comprenc que aquella queixa no era el resultat d’una excitació momentània sinó que estava motivada per la observació precisa i rigorosa com correspon a una professional del càlcul numèric d’uns comptes, els de l’Estat, que no sortien de cap de les maneres.

Doncs aquests comptes continuen sense sortir, i en Rubalcaba vol fer-los quadrar recuperant un impost que gravi el patrimoni. Els diversos candidats que es presenten a les properes eleccions estan més o menys d’acord a posar un impost als més rics. La gran qüestió, on no hi ha acord es clar, és en el llindar a partir del qual s’ha de tributar.  Ara que es coneixen els patrimonis de diputats i senadors perquè s’han fet públics és fàcil entendre el per què. D’aquí, la banal discussió de si el que cal gravar és el patrimoni, són les grans fortunes, són els rics o les classes mitjanes, etc. La discussió, perquè no m’atreveixo a qualificar-ho de debat, tindria gràcia si no fos que es produeix en seu parlamentaria entre els més alts representants del sistema democràtic, fet que la converteix en motiu directament d’indignació.   

Una cosa és recórrer a les grans fortunes per recaptar uns diners que l’Estat necessita amb urgència -alguns rics ja s’hi ha ofert- i altra cosa és fer justícia fiscal. Les grans fortunes normalment no són fruit del treball i l’estalvi sinó que s’han gestat mitjançant l’especulació immobiliària, la transmissió de grans herències, el tràfic de capitals financers i la negociació d’accions i altres actius bursatils en el mercat global, el repartiment de dividends i beneficis empresarials entre alts directius mitjançant retribucions en espècie (stock options...),  etc., etc, per no parlar d’altres immoralitats i delictes com el tràfic de drogues, el frau a la hisenda pública, etc. En conseqüència, si el que es pretén és evitar la gran acumulació per part d’uns pocs, que a més fan tot allò que poden per defugir les seves responsabilitats fiscals el que cal fer no és altra cosa que posar impostos a les diverses formes d’especulació.

A les grans fortunes n’hi ha prou amb aflorar-les dels paradisos fiscals, Sicavs i altres amagatalls, i perseguir-les penalment quan cometen frau. Però per finançar degudament l’Estat democràtic del Benestar cal dissenyar una arquitectura impositiva que desincentivi l’especulació i aprimi les diferencies socioeconòmiques. Els impostos no han de ser com una mena d’incautació als rics sinó que han de fer la funció de posar determinats límits i gravar determinades transaccions per evitar l’acumulació en poques mans del capital i del patrimoni.  Quins són els impostos que cal posar? Per exemple, cal gravar la propietat immobiliària que no és la residencia habitual per evitar que  la vivenda que és un bé bàsic d’ús es converteixi en un instrument d’especulació financera. Cal tornar a recuperar l’impost de successions i donacions per moderar lucres sobrevinguts sense cap esforç. Aplicar un impost a les rendes del treball que sigui progressiu i eviti una escala salarial en la que alguns salaris multipliquen per 10 i més el salari mínim interprofessional. Posar un impost al tràfic internacional de capitals financers. Penalitzar i, si més no, no afavorir a les empreses que tinguin pràctiques retributives ocultes i immorals. Reformar els impostos indirectes que graven el consum per tal de penalitzar els productes i serveis mediambientalment insostenibles com el consum de derivats del petroli, i en canvi afavorir les bones pràctiques com la reutilització de materials o l’ús d’energies renovables... Això és fer una reforma fiscal com demanava aquella professora de matemàtiques que, ideologies al marge, sabia com fer-ho perquè surtin els comptes. 

Salvador Clarós