Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Que dins l’Església catòlica s’acceptin capellans casats no és cap novetat. Fa temps que és així amb el clergat de les esglésies orientals d’obediència catòlica (per entendre’ns, encara que sigui una barbaritat simplificar-ho així, els ortodoxos que mantenen la obediència al papa). Els homes casats poden ser ordenats sacerdots i només els bisbes han de ser cèlibes. Una realitat que només confirma l’obvietat: que el celibat dels capellans és una tradició disciplinaria pròpia de l’Església llatina. Sense treure cap valor a l’opció pel celibat, no és ni més ni menys que això.  

Doncs ara també serà així amb els capellans anglicans que vulguin tornar a la comunió catòlica. Aquest dimarts s’ha anunciat una propera Constitució Apostòlica de Benet XVI que previsiblement crearà una nova prelatura personal per aquests capellans anglicans. Una decisió que a més es pren amb la benedicció del cap de l’Església anglicana, l’arquebisbe de Canterbury.

Aquesta vegada la Santa Seu ha après dels propis errors i s’ha avançat a l’explicació de la publicació de la Constitució Apostòlica, per evitar el que va passar amb l’aixecament de l’excomunió als bisbes lefebvristes i l’aixecament de les restriccions a celebrar amb el ritus tridentí. Són canvis que demanen una bona explicació.

Però el tema no és l'ordenació d'homes casats. En l'acostament als lefebrvistes i als anglicans descontents, l’argument de fons és avançar cap a la unitat dels cristians, que cada cop siguin més els qui es poden aixoplugar sota un mateix sostre. És un argument clau del pontificat de Benet XVI.

Ara bé, fins ara, ¿a qui hem obert les portes? D’una banda, als qui van marxar per no poder pair el Vaticà II, els lefebrvistes; i de l’altra, als qui volen marxar de l’Església anglicana per no acceptar l’ordenació de les dones o els capellans homosexuals. Els els dos casos, sembla que tot acabarà amb una mena de prelatura particular dins de l’Església catòlica, encara que el tema dels lefebrvistes vagi per llarg.

Primer cal alegrar-se de qualsevol iniciativa que condueixi a la unitat, i més si en aquest cas no ha ser font de fricció amb els anglicans que es queden. Però no per això es pot fer menys que preguntar-se dues coses. ¿És un bon model anar creant una mena d’esglésies particulars dins de l’Església catòlica per acollir diverses sensibilitats? I si el model és aquest, ¿no caldria pensar també en un acostament als sectors que enlloc de creure que el Vaticà II era excessivament liberal, van creure que es quedava curt i van voler avançar al seu aire? Perquè no crec que sigui una bona sortida que, per exemple, els catòlics que pensen que els capellans s’haurien de poder casar o que també es podrien ordenar les dones,  hagin de demanar a l’Església anglicana que creï una mena de prelatura catòlica. Crec.

-Una Costituzione apostolica per accogliere gli anglicani

-Tornano gli Anglicani (alcuni)

-Anglicani, la svolta nell’ecumenismo di Papa Ratzinger