Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Col·loqui. Fer col·loqui. Aquesta era la meva pretensió en publicar dimecres passat Un primer comentari al document “Consideracions sobre l’embrió humà”. Amb la mateixa intenció comparteixo una breu reflexió sobre el document publicat a La Vanguardia (18.10.09) -pàgina 18 edició impresa-  El aborto: a la búsqueda de un terreno común”. Manifiesto. 14 de octubre del 2009, Madrid. El document va signat en nom del grup Cristians Socialistes del PSOE, per Pilar de la Vega, Jordi López Camps i Maria José Pereda.

Dues prèvies per començar. En primer lloc, no acabo d’entendre el bloqueig del manifest per part de la direcció del PSOE. Un text com aquest, fet des d’una militància del “cap” i del “cor” -és a dir, amb argumentari i amb profunda estimació pel tema i ben lluny de la típica militància del “crit” i del “tòpic”-, diria molt, moltíssim, en favor del partit. Un text com aquest, que aporta qualitat i valor afegit a una temàtica, que reflecteix la veu d’un col·lectiu i, d’altra banda, evidencia un ric pluralisme, només pot dir coses positives d’una formació política. Quina praxi de partit volen desenvolupar? En segon lloc, és d’agrair l’esforç de “visibilitat” de persones que s’identifiquen com a cristianes i que alhora intenten fer un discurs crític i coherent des de la pròpia identitat. Així doncs, ens podrà agradar més o menys el text resultant però la intenció és del tot meritòria. 
 
Es tracta d’un document breu. Els primers paràgrafs intenten donar el marc i el to general: Un posicionament global; la necessitat d’unes consideracions que hauran d’atorgar l’harmonia de les diferents perspectives en aquesta realitat complexa; una primera conclusió: “és possible cercar un terreny comú”. A partir d’aquí s’inicia pròpiament l’anàlisi i el necessari compromís per la construcció de l’esmentat terreny. Jo diria que aquí rau el motiu del bloqueig. Per a la cúpula del partit el tema està erròniament “tancat”. 
 
El manifest té un inici un xic feixuc però progressivament concreta i aclareix de manera  contundent. Efectivament, el document aporta un important contrapunt a un determinat discurs -l’oficial-  quan determina deures ètics i jurídics de l’Estat vers el fetus i la dona... Quan afirma que la vida en gestació és una realitat distinta a la dona gestant... Quan en relació al nasciturus -diu- estem parlant d’algú i no de quelcom... Quan afirma que tractar-se d’un ésser humà en formació, no pot haver un dret d'avortament... Quan descriu que no només hi ha maternitat sinó paternitat i per tant coresponsabilitat... Quan demana la regulació a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris de manera que quedi garantit el respecte a la seva consciència... Quan proclama la necessitat de polítiques d’investigació i prevenció que orientin actituds vers una sexualitat responsable... Quan afirma que l’educació ha de parlar de sexualitat com a plaer, vincle afectiu i comunicatiu, respecte a l’alteritat, dignitat de l’altre i control de les pròpies pulsions. Quan proclama el deure de l’Estat en avançar en el desenvolupament d’una real protecció social de la maternitat... Certament contrapunt a l’actual Projecte de Llei. El govern pot menystenir tot aquest allau d’aportacions?  
 
Remarco a continuació quatre qüestions que -segons el meu parer- mereixen alguna precisió i/o ampliació.
 
a) En primer lloc, crida l’atenció la inexistència de cap referència de la tradició explícitament cristiana. El manifest recull referències del Tribunal Constitucional i de la Constitució Espanyola. Esmenta, també, el dictament del Consell d’Estat i la legislació europea. La referència a la tradició socialista i humanista. Incorpora l’afirmació “per a nosaltres, com a cristians socialistes...” Un document que vol il·lustrar, dialogar, fer comprendre algunes opcions... des d’una determinada identitat com a col·lectiu, ¿no hauria haver incorporar alguna font del llegat o de la tradició que identifica l’esmentat col·lectiu?
 
b) “Para nosotros, como cristianos socialistas, la función legisladora y la gestión política deben estar inspiradas por la ética y la búsqueda del bien común. Sin embargo, creemos que hacer realidad los principos éticos en una sociedad plural no supone necesariamente identificar código moral y código penal. Esto es especialmente claro en el caso del aborto”. Percebo que aquestes frases entren en un cert conflicte amb el discurs desenvolupat als paràgrafs anteriors. Si alguna cosa copsa el lector en bona part del text, és la necessària protecció el fetus -per la seva màxima precarietat, feblesa i necessitat-, la seva entitat específica... Si alguna dedueix el lector és que el “problema” ja no és d’identificació o no del codi moral amb codi penal, sinó simplement de “bé comú”.   
 
c) Després de tants elements “correctors” és viable qualsevol fórmula jurídica? Es parla, en definitiva d’una “despenalització” amb elements millorats? Queda radicalment superat el plantejament d’una “despenalització”?
 
d) Pel que fa al títol del manifest “El aborto: a la búsqueda de un terreno común”, tres qüestions: És prou entenedor? És encertat? Deixa clar el full de ruta d’aquesta recerca?  En relació a la primera: “Terreny comú” vol dir espai a l'interior del PSOE? Problemàtica compartida per tota la societat? Espai de diàleg? Àmbit jurídic? Resposta integral? Sobre la segona: Per què no s'assumeix la intuïció de la darrera part del text i es fa una formulació més “positiva”? La tercera: Certament hi ha un munt d’elements reflexius però quin és l’itinerari concret de la recerca?  
 
Un document valent que mereix ser llegit, aprofundit i comentat.