Salta al contenuto principale

Tinc una especial tendència a llegir els autors que no pensen com jo. Fins i tot aquells que se situen a les meves antípodes polítiques, socials i religioses. No ho faig per massoquisme, ni tampoc perquè m'agradi torturar-me. Ho faig per higiene mental, per esbrinar els arguments dels altres, per veure la seva lògica i entendre les raons de fons que addueixen. Un bon mestre em va dir que tot cristià il.lustrat havia de llegir els mestres de la sospita, havia de passar pels textos de Karl Marx, de Friedrich Nietzsche i de Sigmund Freud, havia d'acarar-se a les grans genialitats atees del segle XX, a Jean Paul Sartre i a Bertrand Russell i, d'aquesta manera, entendre les raons dels grans pensadors ateus i aprendre d'ells, perquè aquest exercici purificava la pròpia creença, la feia més sòlida i més madura. Des d'aleshores, practico habitualment aquest exercici, sense deixar, naturalment, de pouar en les fonts amigues, en aquells pensadors que eleven el pensament a les cotes més altes que es puguin imaginar i que tenen el do de fer-nos oblidar les cabòries quotidianes per centrar-nos en el que realment compta. Els meus alumnes saben que llegeixo amb passió Ludwig Feuerbach i Arthur Schopenhauer, també Bakunin i Stirner.

També centro la mirada en els escriptors actuals que opten per l'ateisme. Entre ells, fa temps que em captiva la prosa de Saramago, sobretot d'ençà d'un article que va publicar, després dels atemptats de l'11-S del 2001, El Factor Dios. He llegit el seu Caín i he trobat, de nou, les mateixes idees i els mateixos plantejaments. No es pot dir, en cap cas, que no sigui coherent, però em sorprèn la seva seguretat i, sobretot, el seu dogmatisme militant. En la seva ment, no hi ha espai per al dubte, ni tan sols s'hi entreveu una escletxa. Afirma, amb seguretat, que Déu no existeix, que aquesta malèvola idea és fruit de la por i de la necessitats humanes, de la ignorància i de la superstició i que, a més a més, és la causa dels mals que pateix la humanitat.

La seva condició de Nobel de Literatura sembla convertir-lo en objecte sagrat, de tal manera que sembli impossible poder rebatre o qüestionar les seves idees. Es produeix la síndrome Saramago. Se'l cita com argument d'autoritat, però si alguna cosa caracteritza la cultura moderna, lliure, crítica i racional és que l'argument d'autoritat no té valor per si mateix, sinó que el que vertaderament compten són els arguments que s'esgrimeixen. Escriure bé, tenir estil, imaginació, sensibilitat i creativitat, no significa tenir coneixements teològics, ni filosòfics. Una cosa no faculta, necessàriament, per a l'altra.

Els arguments de Saramago són tronats i arcaics. Han estat abastament discutits, revisats i criticats al llarg del segle XX. La gran teologia catòlica i protestant que s'ha articulat en la darrera centúria no estat un treball endebades i ha deixat un profund solc. El desconeixement d'aquesta gran producció no es pot permetre a algú que parla, amb tanta certesa, de Déu.

Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.