Salta al contenuto principale

Voldria compartir de manera sintètica la primera lectura del document “Consideracions sobre l’embrió humà” -setembre 2009-, signat pels membres del Grup Interdisciplinari en Bioètica de l’Institut Borja de Biòteca. Aquestes línies corresponen a una primera recepció -per la qual cosa l’exposició és força limitada- i cal situar-la en un context de diàleg i de construcció d’opinió.

Des de la perspectiva de l’oportunitat, del format i de l’estil, és excel·lent. Tots som conscients del grau de polèmica que sovint aixeca el debat sobre les qüestions al voltant de l’embrió humà. O simplement el to impropi que assoleixen determinades opinions sobre el tema. El nostre país està ben necessitat de textos amb capacitat d’acotar la terminologia, d’aprofundir les diverses perspectives implicades, de fer comprendre les raons de diferents opcions, de percebre -en definitiva- la complexitat del problema. Es tracta d’un document fet des del diàleg i que ha estat capaç d’integrar expositivament una pluralitat de posicions. Un relat amb aportacions de caire científic que resulta intel·ligible per als lectors de la majoria de perfils. Una reflexió doblement respectuosa: amb els plantejaments no propis dels autors i amb el nucli del tema, la vida humana.
Esmento, encara -per acabar aquest apartat- dues grans virtuts. El document “no s’hi amaga”. Vull dir que els autors exposen amb claredat i sense fanatismes les fonts i els referents de les seves opcions -això no és gens habitual!-. D’altra banda, és un document fet amb una gran cura, un to de serenor, un tacte exquisit... derivat de l’experiència dels autors amb tot allò que envolta l’inici de la vida.
Pel que fa als continguts res a dir-hi fins l’apartat “Posicionament de l’Institut Borja de Bioètica”. Tot i que combrego amb moltes de seves aportacions (que no exposo per motius d’extensió) reconec que a partir d’aquí hagués agraït algunes precisions i/o ampliacions. En concret:
a) Quan es parla d’una “ètica cívica de mínims” i d’una “ètica de màxims d’orientació cristiana” considero que es parla de manera desproporcional (en l’explicitació d’allò que comporta cada cas) i poc matisada. La qüestió és si el “dret a la vida” -sense entrar-hi en especificacions- pertany inicialment a l’ètica de mínims o a la de màxims. Podria resultar plausible -amb la Declaració Universal dels Drets humans a la mà- que per desplegar aquest dret d’una manera plena no calgués apel·lar a una ètica de màxims. Crec que el problema també rau quan en el marc d’una mateixa ètica cívica s’afirmen dos “drets” que poden entrar en col·lisió (el dret a la vida i el dret a la determinació de la mare).
b) Quan s’afirma “El context d’una societat moralment plural i amb codis ètics i morals diferents, que s’inscriuen en un estat que es defineix com a laic...”, hem de recordar que l’Estat espanyol -segons la Constitució actual- és aconfessional -i no laic- i que té previst mantenir relacions de cooperació amb l’Església catòlica i la resta de confessions. El text precís de l’article 16.3 diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions".
En parlar d’Estat laic considero que s’ha caigut en un cert tòpic quan el veritable tema de debat és esbrinar i clarificar quin és l’espai púbic del discurs, les opcions i les aportacions de les religions, de les confessions i/o esglésies.
c) En evidenciar “l’actual frau de llei, en un marc jurídic que estableix unes exigències i requisits que no es compleixen i dels quals es tolera l’incompliment...”, preguntaria sobre el com garantir que la futura situació legislativa no caigui ràpidament en la mateixa dinàmica.
d) En afirmar “l’avortament a petició,..., caldria entendre’l com la resposta jurídica a una situació ja present i tolerada en la nostra societat...”, caldria matisar si el mateix argument s’acceptaria per ser aplicat a la prostitució, les drogues, etc... Aquest argumentari de caràcter sociològic que migra a la jurisprudència mereix més detall.
e) En diferents llocs del document es parla de l’acceptació d’una situació de “despenalització” en la perspectiva del títol de la llei orgànica vigent (de 1985). En altres apartats, es parla de “avortament a petició” que sintetitzaria la filosofia del recentment aprovat Projecte de Llei de salut sexual i reproductiva i de interrupció voluntària de l’embaràs. Els autors fan un esforç per tal d’entendre el possible sentit i condicions d’ambdues possibilitats: la despenalització i l’avortament a petició. Considero que el document hauria de deixar més clar si les diverses propostes i necessitats d’una futura llei (pedagogia de l’afectivitat i la sexualitat, termini de 12 setmanes com a màxim, dret a l’objecció de consciència dels professionals...) haurien de enunciar-s’hi sota fórmula de “despenalització” o de “dret”. Sóc del parer de que en un context de pluralisme i democràcia -però també de "conflictivitat social significativa" sobre un determinat tema-, les institucions haurien d'afavorir una llei de consens o de pacte (a semblança del món educatiu). També sóc de l'opinió que les institucions d'inspiració cristiana tenen en la fórmula de "despenalització" el seu topall tot i que aquesta s'hagi de revisar, adequar, millorar o enriquir.
f) El document no pren distància per intentar percebre coherències o incoherències amb el marc de la legislació general. Em refereixo a la dialèctica “protecció-desprotecció” i a la dialèctica “és meu-em dóna dret a tot”. Tothom té al cap que durant el mes de març de 2009, la Conferència Episcopal Espanyola va irrompre en l’escenari amb la campanya “¡Protége mi vida! ”, o la popularment “campanya del linx”. Aquesta pivotava sobre la comparativa d’una societat que cada vegada protegeix més els embrions de determinades especies i en canvi sembla no tenir la mateixa predisposició en el cas dels embrions humans. La tensió protecció-desprotecció era oportuna per seva la ressonància en la cultura contemporània. En canvi, la referència al linx davant l’argumentari que justificaria l’avortament com un “dret” -dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos o dret a determinar per la seva peculiar relació-, en definitiva, el dret sobre quelcom “seu”, feia perdre pistonada i, fins i tot, suscitava un cert to humorístic.
La constant referència a la idea “això o allò és meu” i, per tant, puc prendre qualsevol decisió, m’ha suscitat una altra comparativa. Tenen l’embrió i el fetus “rang” de dada general? I dada de caràcter personal?
Efectivament, juntament a la protecció de la privacitat, sembla indiscutible que algunes dades són "indestructibles". Provi el lector demanar la destrucció del seu historial universitari, clínic, laboral o el seu número de DNI. Pel que fa a la fiscalitat demani l'eliminació dels resultats dels darrers anys... Algunes dades i, en especial, les dades de caràcter personal són - per al bé de les persones i per l'organització social- una cosa important que protegir i en ocasions que conservar. Comparteixo plenament aquesta convicció i tot l'esforç que hi comporti.
Hores d’ara la totalitat dels ciutadans ja hem viscut alguna circumstància en relació a la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal. Com a individus hem fet ús de l’autorització, la modificació, la cancel·lació, o simplement la denúncia. Les organitzacions han invertit en protocols i suports per garantir la protecció d'aquestes segons el nivell de seguretat. Han recorregut a consultores i realitzat auditories. Tenim una Agència de Protecció de Dades estatal i diverses autonòmiques.
Com a societat cal interrogar-nos sobre la proporcionalitat entre els protocols, mecanismes i recursos de les dades generals i les dades personals -tractament, protecció, conservació o la complexitat, de vegades, de la seva eliminació...- i els dedicats a la vida que s'inicia en les seves diverses etapes. Caldria qüestionar-nos sobre el nombre d’agències que tenim per a la protecció de l’embrió humà i del fetus i sobre si és coherent la seva total destrucció durant les primeres 14 setmanes d'embaràs amb la simple apel·lació a un "dret”. No sembla que les dades siguin més "sagrades" que la vida humana?
Acabo. Aquetes limitades interpel·lacions en forma de suggeriments són un intent de senzill col.loqui davant d’un treball de gran qualitat que mereix una important difusió i coneixement.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.