Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Amb el meu col·lega Josep Miralles -a qui dec bona part del que presento en aquest text- a vegades provoquem una mena de joc d'identificació.
 
El joc consisteix en una cosa molt senzilla: llancem, més que res per afany de provocar, el supòsit que, quan es tracta de pensar la relació entre ètica i empresa, només hi ha quatre posicions possibles. I aquestes quatre posicions es poden agrupar en parelles. I convidem a cadascú a situar-se (o a situar alguns exemples trets dels mitjans de comunicació).
 
La primera parella respon a un únic patró. En aquesta relació, a l’una nega a l'altra, ja sigui l'empresa a l'ètica o l'ètica a l'empresa.
 
En primer lloc, la visió de l'empresa que nega l'ètica. Ja se sap, els negocis són els negocis, i l'empresa està per obtenir beneficis. L'empresa és una institució important per a la societat (com seria la vida sense empreses?), i la seva actuació ve donada per unes regles del joc que no depenen d’ella: si es tracta d'ètica parlem de les regles, però no dels jugadors. Consegüentment, l'ètica no és rellevant ni pertinent en l'àmbit empresarial, que té una altra lògica. Com em va dir una vegada un directiu, "ja tinc prous problemes a l'empresa com perquè, a sobre, m'hagi de plantejar problemes no empresarials". Els negocis són pròpiament amorals, i pretendre introduir-hi l'ètica és introduir una pertorbació innecessària que, a sobre, ens distreu del que hauria de ser el focus de l'actuació. A més, les que són ètiques són les persones, no les empreses. I l'ètica personal ni depèn de les empreses ni és un assumpte de les empreses.
 
En segon lloc, la visió de l'ètica que nega l'empresa . El purista que identifica l'ètica amb una norma o un valor absolut (rígid i innegociable?), i ja se sap que no hi ha realitat que resisteixi la comparació amb un valor (o amb una fantasia). És una mena de pensament únic a l'inrevés, segons el qual l'empresa és intrínsecament perversa, i que està convençut que, si s’hi troben indicis ètics, és malgrat l'empresa i pel fet que a tot arreu hi ha bona gent. Però, comptat i debatut, la probabilitat de trobar criteris ètics a l'empresa és proporcional a la distància de la cúpula jeràrquica. L'empresa es mou només per l'interès, i l'ètica no pot barrejar-se amb els interessos: o una cosa, o l'altra.
 
L'altra parella afirma que totes dues són importants. Però...
 
En la tercera visió ambdues s'afirmen com a importants, però incompatibles. Del que es tracta és que vagin en paral·lel, però sempre que no s’interfereixin mútuament: la seva relació és com la de l'aigua i l'oli, poden anar junts en el mateix recipient, però sense barrejar-se. L'empresa proporciona béns i serveis necessaris, però sotmesa a la lògica del mercat. L'ètica és necessària per construir una societat humana i no pot ser objecte de negociació. L'ètica pot impulsar l'acció social de l'empresa o iniciatives filantròpiques, però clarament separades -fins i tot, si és possible, organitzativament- de l'activitat ordinària de la companyia. I un directiu pot tenir compromisos socials o donar suport determinades causes, i és bo i desitjable que ho faci, però no quan ocupa la butaca per la qual li paguen.
 
Finalment, la quarta visió afirma l’importància de totes dues, però també una voluntat d'integració. Aquesta integració no és el resultat d'una coincidència espontània, sinó d'una construcció deliberada . Les empreses tenen marges de maniobra i poden reconèixer  -i assumir- conscientment els valors amb els que s'identifiquen, ja que en tot el que fan hi ha valors en joc, ho sàpiguen o no. L'ètica no es justifica perquè és o pot ser rendible, sinó per si mateixa, però no és intel·ligible fora de context. I una empresa no es valora ni es justifica exclusivament a partir de xifres. En qualsevol cas, no són acceptables ni un discurs empresarial ni un discurs ètic autosuficients. Perquè no hi ha empresa sense valors, ni té sentit un discurs ètic fora de qualsevol context. Del que es tracta, doncs, és d'integrar quotidianament valors, contextos i pràctiques.

Ja reconec que és una simplificació. Però, malgrat tot: reconeixem qui se situa en cada postura? Perquè, per bé que diferents persones se situïn en diferents postures, el rellevant és que el diàleg entre totes elles depèn, tant o més que del contingut, de la posició des de la qual parlin.