Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Anem tots repetint obedientment el mantra "societat del coneixement". Però, quina societat i quin coneixement?

 A veure: en la societat que sembla emergir, la vella divisió entre cultura literària i cultura tecnocientífica queda en un segon lloc. De fet, la sociologia recreativa insisteix que la divisió entre les dues cultures s'ha resolt a favor de la tecnociència. D'aquí a grans lamentacions -i fins i tot funerals- sobre les humanitats només hi ha un pas. Peter Sloterdijk afirmava que "la cultura humanista, basada en el llibre i en una educació monopolitzada pel sacerdot i el mestre, ha perdut definitivament la seva capacitat per modelar l'home". La frase és tan provocativa com brillant, i la seva provocació i la seva brillantor poden fer-nos deixar de banda uns quants aclariments que són necessaris: què s'estableix com a cultura humanista i qui i com la delimita?; no hi ha cultura humanista si no es basa en el llibre?; que el sacerdot i el mestre ja no monopolitzin l'educació és una constatació o una nostàlgia?; què vol dir avui modelar l'home?
 
Suposem que acceptem això de la crisi de les humanitats, poden tenir encara algun paper les humanitats en l'emergent (ehem!) societat del coneixement? Hi ha certes tendències que, al meu parer, ho confirmen, sempre que les humanitats sàpiguen assumir les noves condicions socials i culturals. Fins fa poc el pes es decantava cap al fet de compartir un fons comú del saber (el Allgemeine Bildung dels alemanys, l'educació liberal anglosaxona). El famós cànon occidental de Harold Bloom és, probablement l'últim cant nostàlgic a favor d'aquesta visió de la tradició. Però en el present la barreja entre coneixement aplicat, especialitzat i la necessària comprehensió i capacitat d'integració crearà sabers mestissos, experiències altament interdisciplinàries. La distinció entre especialistes i generalistes, doncs, tindrà menys sentit o, simplement, deixarà de tenir-lo; la separació entre ciències i lletres (quina solemne ximpleria!) encara menys; i la dependència excessiva del passat i d'"una" tradició tampoc.
 
Sigui el que sigui la societat del coneixement, la visió integral del coneixement i la futura possibilitat de les seves aplicacions productives i dels seus desenvolupaments innovadors dependrà menys de la genialitat del savi que de la creació d'organitzacions intel·ligents, organitzacions que aprenen i intercanvien el saber, on els seus membres són capaços de fer-se comprendre per altres que no tenen la mateixa base de coneixements. Diuen que en la societat del coneixement la veritable inversió es fa en persones i en la seva capital intel·lectual. I diuen també que serà una societat global. Des d'aquesta perspectiva, el saber no pot ser només occidental. Qui vulgui viure seriosament en la societat del coneixement ha d'estar entrenat en la interculturalitat, en el coneixement de tradicions diferents, en el diàleg amb valors i creences aliens a la pròpia cultura. El nou humanista serà aquell mediador dotat d'una certa hermenèutica que faci comprensible el babel de cultures i sabers; el nou humanista desenvoluparà una saviesa que l'ajudi a discernir els riscos i possibilitats de cada situació; el nou humanista tindrà una clara consciència que l'humanisme i la qualitat humana no es redueixen al geni individual sinó que inclouen la qualitat de les organitzacions de tota mena, la viabilitat de les quals s'establirà des de criteris que caldrà construir i encunyar. La necessitat de donar sentit a les nostres vides i de reconstruir les nostres identitats requerirà, per descomptat, que es faciliti l'accés a la gran herència del passat, un accés que potenciï una major lucidesa per situar-nos en el present (cosa molt diferent, dit sigui de passada, de disposar d'una antologia de cites per embellir discursos i pròlegs, o d'enriquir els temes de les sobretaules). Perquè, per cert, encara que tot canviï, ni el món ni la condició humana comencen avui. I per això, davant de determinades actuacions o declaracions a què hem assistit (i a les que em temo que no deixarem d'assistir), no deixen de ressonar en les nostres oïdes aquestes desolades paraules: "especialistes sense esperit, hedonistes sense cor, aquestes nul·litats s'imaginen haver arribat a un estadi de la humanitat superior a tots els anteriors".
 
Aquest nou gir de la societat significa un camp d'oportunitats per a les humanitats, sobretot si s'encerta en el camí de la seva reformulació, o bé pot representar la causa definitiva de la seva desaparició de l'esfera pública. Per això, el futur de les humanitats no passa, prioritàriament, per les facultats de lletres. Avui són metges, tecnòlegs, enginyers, empresaris, directius, funcionaris de les administracions els que estan reclamant, en un món altament especialitzat, una aproximació a la dimensió més profunda de la humanitat, la que hauria d'estar present a la base de la seva disciplina i de la seva professió. Si és cert que les organitzacions estan formades per persones, i si avui hem arribat a la conclusió que el motor i el més preuat de les persones és el seu capital intel·lectual, algú pot tenir dubtes que les humanitats tenen alguna cosa a dir en aquest tercer mil·lenni que ara comença?
 
Però, quina mena d'aproximació a les humanitats necessitem?
 
(Per cert: la cita sobre les nul·litats era de Weber, a les pàgines finals del seu estudi sobre els orígens del capitalisme).