Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els afeccionats a fer escarafalls per la crisi de valors no solen esmentar el silenci entre allò digne de ser valorat. Potser perquè haurien de callar tot seguit. I tal vegada ens convé començar a plantejar-nos que el silenci és també un bé a preservar. I és un bé públic en la mesura que no és un pur afer individual; en la mesura que accedir-hi requereix condicions socials, actituds compartides i aprenentatges personals.

No cal dir que vivim immersos en el soroll fins al punt que reduir-lo genera a parts iguals sorpresa i inquietud. Avui l’excèntric és el qui demana silenci. Ja no es tracta de la clàssica apel·lació a respectar el descans dels veïns. Es tracta de la desvinculació del silenci de la idea de respecte: hom exigeix respecte al que diu i al que fa, però descarta que el silenci propi i aliè pugui ser objecte de respecte, perquè el silenci cada cop més es considera un espai buit que requereix ser ocupat ràpidament, compulsivament. El silenci ambiental esdevindrà –és ja- un luxe en un món que consumeix experiències i no simplement objectes, una experiència pintoresca i excepcional, que sorprèn i encurioseix, però que no està fàcilment a l’abast de tothom.

Però aquest silenci colgat sota el soroll ambiental no ha de ser l’excusa per ignorar que hi ha un silenci absent simplement perquè en fugim. I es manifesta en el soroll que envaeix les nostres relacions. Hi ha el soroll somort i constant que ens proporcionem a nosaltres mateixos i que pren la forma de la creixent dispersió personal sota el tsunami d’estímuls que ens arrossega. Llegíem l’altre dia la notícia de la preocupació creixent per l’atròfia dels polzes entre els joves per l’ús continuat del mòbil. Més ens hauria de preocupar l’atròfia de l’atenció en una època en la que la gent ja demana perdó davant de l’exigència d’estar connectat tothora si no ho està durant un període de temps, i on aviat es necessitaran ansiolítics si hom pretén una desconnexió sostinguda durant algunes hores.

La incapacitat per al silenci es tradueix en incapacitat per a l’escolta i, com a conseqüència, en confondre estar callat amb fer silenci o fer reunions amb dialogar. Com deien els indis: com podeu dir que heu escoltat algú si no hi ha un moment de silenci després que hagi parlat? La tertúlia mediàtica s’està convertint en el model normatiu de "diàleg", on el que els altres parlin no és més que la condició per tal que un altre agafi embranzida per parlar ell. Ens hem de començar a plantejar l’efecte contaminant de les tertúlies, o si més no d’algunes d’elles. En tecnologia es diu que cal reduir el soroll per poder captar el senyal: els "diàlegs" actuals consisteixen exactament en el contrari, en l’augment del soroll i la pèrdua del senyal. Cada vegada més anomenem diàleg a la topada de dos individus confrontats en la seva separació, sense caure en el compte que en el diàleg no ens pertanyem a nosaltres mateixos sinó a la conversa que compartim i construïm. Però per això necessitem la capacitat de silenci imprescindible per poder escoltar, i la lucidesa personal de recordar el que digué Azaña sobre una altra dimensió del silenci: "Si cada español hablara de lo que sabe y sólo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar". O, si més no, per escoltar i escoltar-nos. I, consegüentment, per poder decidir millor, perquè, com digué un alt directiu, l’èxit d’una intervenció depèn de l’estat interior de qui intervé.

I aquí ens trobem amb la tercera dimensió. L’aprenentatge i el conreu personal del silenci. Hauríem de considerar el disposar de moments de silenci un requeriment diari com dormir, menjar i la higiene personal. Hauríem de considerar el dèficit de silenci tan nociu com el dèficit de son, alimentació o neteja. Fa unes setmanes aquest diari ens explicava com algunes escoles educaven la pràctica del silenci. Perquè el silenci personal és condició necessària per a l’escolta, la lucidesa, la receptivitat i l’acció més enllà de l’activisme. Ja Pascal va avisar dels mals que resultaven de la incapacitat personal de restar una estona sol en una habitació… sense cobertura, és clar. I per això es pot dir que el silenci és un bé públic, i que cal propiciar-lo públicament. Ara que es parla de ciutats educadores i de ciutats intel·ligents ens hem de preguntar si ho seran aquelles que no tinguin cura d’oferir espais de silenci. Les esglésies podrien reconvertir simbòlicament i físicament part del seus espais en una oferta lliure i gratuïta de llocs on poder estar simplement en silenci. Perquè la nostra societat necessita que algú esdevingui la casa de misericòrdia on s’ofereixi l’hospitalitat del silenci i des del silenci. I els museus i biblioteques podrien també disposar de petits espais de silenci com una oferta de purificació de la sensibilitat. O per què no començar i tancar les reunions amb un breu moment de silenci per afavorir que els presents siguin realment això: presents? I potser convindria començar a deliberar si es pot parlar de debò d’educació si la proposta educativa –sigui en l’edat que sigui- no incorpora explícitament l’aprenentatge del silenci; que és, en definitiva, l’aprenentatge que tots necessitem per ser, viure, pensar, actuar i relacionar-nos des de la capacitat d’habitar millor el nostre espai interior.

Si no fem el que hem de fer i no anem on hem d’anar sempre es queixarà algú. En canvi, si no tenim cura quotidiana d’aquest espai interior al qual s’hi accedeix a través del silenci mai no es queixarà ningú. Però al final ho pagarem nosaltres.

[Article publicat a La Vanguardia amb Àngel Castiñeira el 14.03]