Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La capacitat d’estimar o de emocionar-nos no la perdem amb l’edat, tampoc en la política. Però hi ha persones amb pedigrí progre que blasmen en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que no comparteixen. Hi ha progres exquisits que blasmen el nacionalisme per emocional i obliden la seva història emocional, que els ha fet vibrar des de "por el cambio" fins al no a la guerra passant pel patriotisme sandinista.

Agafem aquesta frase d’un líder polític contemporani: "Només pot ser president algú que desitja, estima i vol". O aquesta altra: "La nostra doctrina és, sobretot, un sentiment, i no és i no ha de ser una construcció ideològica. Per a liderar el canvi és imprescindible fer-se càrrec de l’estat d’ànim dels altres". La primera correspon a François Miterrand, la segona és de Felipe González referint-se al socialisme.

Hi ha quatre consideracions diferents que podríem fer sobre aquesta reacció progre. Les podríem resumir de la següent manera. 1. Alguns obliden o justifiquen la seva pròpia història emocional i només identifiquen valors, sentiments i emocions com a elements conservadors. 2. A mesura que s’han dedicat a la maquinària de govern han gestionat prescindint de les emocions com a una dimensió del fer política, de la connexió amb la gent i com a vehicle d’auscultació de la ciutadania. 3. Obsedits en tenir la raó (el futur és nostre) i en no haver-la de renovar per la superioritat dels seus arguments i propostes, han vist perplexes com han perdut l’adhesió emocional fins i tot dels seus. 4. Consideren que hi ha unes causes socials, les seves, que haurien de generar emoció o indignació, però no entenen i no accepten que els ciutadans s’emocionin tant o més per altres causes.

Creure que la política funciona despullada de passió i emoció, com una equació matemàtica, és errar el tret. La política implica fets i solucions, però és també il·lusió i entusiasme, capacitat de mobilització des del cor, somnis i esperances. Els ciutadans tenen necessitats a cobrir, boques que alimentar i hipoteques que pagar, però també tenen ànima i ànims.

De fet, les emocions són mòbils sempre presents en la nostra acció. Ens agradi o no, sentim més que raonem. Les creences produeixen afectes que ens porten a desitjar l’assoliment de fites, provocant en nosaltres un conjunt de disposicions executives: la implicació, el compromís, la resistència, la solidaritat, la cooperació, etc.

Hi ha una prevenció racional(ista) envers el paper dels sentiments en la política. Està justificat i es comprensible, perquè els populismes manipulen descaradament aquesta dimensió vulnerable de la persona. Sospitem de la retòrica persuasiva que menysprea la veritat i que, coneixent les nostres vulnerabilitats, activa les passions humanes –fins i tot les baixes-- tan sols perseguint la nostra adhesió acrítica.

Però el problema també és que la gent s’emociona per causes que no coincideixen amb les nostres o que no coincideixen amb les que alguns creuen que haurien de ser dignes d’emoció. La diferent escala de prioritats doctrinals fa que sovint ens escandalitzem perquè "la gent" s’emocioni per temes que considerem trivials. Hauríem de mobilitzar-nos més pel patiment dels aturats o pel trencament del model educatiu d’immersió lingüística? Per més consciència nacional que consciència de classe, o a l’inrevés? Amb sis milions d’aturats, milers de desnonats i altres milers d’afectats per les preferents, hom ha cregut que allò que hauria de provocar una reacció emocional unitària era la qüestió social i les seves injustícies i no pas la qüestió nacional, com si fossin un joc de suma zero.

Hi ha per part d’alguns un important desencís en adonar-se que roman una comunitat de sentiments, però no per les causes relatades en el manual del bon progressista. I llavors es tendeix a pensar que aquest sentiment moral és feble, inadequat o fins i tot que s’ha degradat fins a esdevenir pervers. Per això cert catecisme progre menysprea i sospita d’una via catalana que ha desplegat entusiasme, joia, sentit comunitari, exaltació cívica, il·lusió, dedicació, esforç i compromís.

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a ElpuntAvui el 20.02.14]