Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L'endemà de l'accident nuclear de Fukushima, 28.000 ciutadans van abandonar de manera serena i ordenada casa seva donant al món un exemple únic de coratge davant l'adversitat, que va ser respost pel conjunt de la societat japonesa amb un alt nivell de consciència cívica i abnegació. El 3 de desembre passat una onada de robatoris a supermercats i comerços va afectar la ciutat argentina de Córdoba en coincidència amb una vaga de policies. Per les mateixes dates, la capital d’Ucraïna va iniciar unes importants mobilitzacions ciutadanes contra el seu govern que s’estan saldant amb forts enfrontaments amb la policia, molts manifestants ferits i l’assalt o bloqueig d’edificis oficials. I des d’aquest mes de gener, el descontentament entre els veïns del barri de Gamonal a Burgos, pel projecte de l'Ajuntament per transformar en bulevard una de les artèries principals de la ciutat, va derivar en indignació, després en protestes i finalment en disturbis violents.

Aquests esdeveniments són de naturalesa i origen molt diferent però mostren que és en els incidents crítics on es posa millor de manifest la naturalesa cívica d’un col·lectiu.

Durant aquest any, la ciutadania catalana (i espanyola) estarà exposada a moments d’especial transcendència política que poden ser motius més que rellevants de possible discussió i tensió. Val la pena recordar, però, amb permís del ministre Fernández Díaz, que fins al moment present Catalunya no ha viscut cap episodi rellevant de trencadissa ("una fractura sense precedents que contamina la convivència") per aquesta causa, sinó que, tret d’alguna bretolada, els paràmetres d’actuació de la gent han estat i són més que civilitzats. Sembla com si el que fa trenta anys era el discurs hegemònic neomarxista de l’Escola de Frankfurt –la teoria del consens (i alguns afegirien de la lentitud) com a fonament moral de la democràcia— ara hagi esdevingut el gran dogma de fe dels conservadors d’una banda i l’altra.

Per això, convé recordar que, gràcies a pensadors com Javier Muguerza, avui sabem que també el dissens en democràcia introdueix un element dinàmic en les deliberacions morals i polítiques i que, de vegades, la possibilitat de discrepar és la millor manera d’ampliar la llibertat i la cotilla del considerat admissible per determinades institucions o elits amb interessos no precisament universals. El dissens raonat i civilitzat, doncs, pot ser també en democràcia una via pacífica i exitosa de millora política i avenç moral.

La ciutadania catalana està reformulant de soca-rel el seu contracte polític amb Espanya, però en cap moment ha posat en qüestió ni vol posar en qüestió les bases morals del seu propi contracte cívic. Un contracte caracteritzat per la voluntat de mantenir una identitat pròpia fonamentada en la llengua, la capacitat d’acollida i d’acomodació de la immigració, l’aposta pel progrés material i social, el sentiment de ser un sol poble, una vida associativa activa que vehicula la participació de la societat civil en els grans projectes col·lectius del país, i un conjunt de valors que identifiquem com a propis: el civisme, la tolerància, la qualitat de vida, la justícia i la cohesió socials, etc. En tot això ens coneixem i reconeixem. I cap d’aquests elements els volem posar en qüestió. No hi ha "un" partit, o "una" institució o "un" valor que faci de cohesionador social exclusiu i sense els quals el país es diluiria com un terrós de sucre. Més aviat, la gràcia del model català ha consistit en forjar un canemàs de micro-airbags (laborals, sindicals, educatius, associatius, culturals, esportius, polítics...) que han acabat per aglutinar el nostre capital social i el nostre sentiment de poble (demos) i de nació. Passi el que passi durant aquest any això no ho perdrem, o millor dit, no ho voldrem perdre.

Però si en els propers mesos volem evitar futurs intents externs de fragmentació social o formes improcedents de confrontació interna haurem de saber apel·lar als pilars de la nostra convivència establerts en el nostre contracte cívic i haurem de demostrar que en aquest repte que tenim per davant les formes (de fer les coses) són també el contingut. Ens haurem de mirar en el mirall (parlamentari, urbà, mediàtic i virtual) i agradar-nos. L’exercici cívic i democràtic en societats avançades ha de poder denunciar les impostures, els oportunismes i les demagògies, ha de poder manifestar el dissens o afavorir el consens, ha de poder expressar-se de manera festiva o cridanera si s’escau, però no ha d’estar basat en l’insult parapetat sota l’anonimat de les xarxes socials, ni en la desqualificació personal o la violència física o verbal, ni en la classificació de bons o dolents, lleials o traïdors, ni en l’amenaça, l’exclusió, segregació o marginació de ningú. Com hem dit abans, en aquest procés de reformulació del contracte polític els catalans i catalanes ens hem de conèixer i reconèixer en les maneres de fer, de dir, de ser i de conviure. No només som ‘el’ poble sinó que hem de continuar sent ‘un’ poble, amb expressions plurals i diverses, amb consensos i dissensos.

Ara mateix, aquesta consciència de demos congrega la nostra màxima identificació en la reclamació del dret a poder votar en referèndum sobre el nostre futur polític. Aquesta és la nostra fortalesa i no ens ha de fer cap por defensar-la i exercir-la. Independentment del resultat i de l’avatar polític a que aquest ens porti, el contracte cívic ha de romandre, la convivència s’ha de mantenir i els principis d’acollida i tolerància no s’han d’afeblir.

[Article publicat a La Vanguardia amb Àngel Castiñeira el 12.02.14]