Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Alguna vegada m'he imaginat iniciant un debat en alguna de les meves sessions proposant als que estiguéssim allà intentant (des)aprendre alguna cosa completar -sense pensar-hi molt, a cop calent- la frase "viure bé i obrar bé és...". La veritat és que m'ho he imaginat, però encara no ho he fet, per bé que crec que podria donar bastant de si un diàleg a partir del conjunt de respostes que poguéssim recollir. Però no ho he fet (això i altres coses que m'han passat pel cap) entre altres raons perquè com més va més penso que és una equivocació demanar-li a la gent les seves respostes sense haver-los convidat abans a indagar quines són les seves pròpies preguntes. Una de les coses que més m’incomoden de la manera establerta d'entendre l'educació és el que transmeten els exàmens: que acreditar que hom ha après alguna cosa es redueix a contestar preguntes que un altre fa. Que del que es tracta és de tenir respostes, i no de fer preguntes. I el cas és que cada vegada estic més convençut que l'autèntic repte de l'educació és aprendre a fer(-se) bones preguntes.

Amb la qual cosa també ens perdem dialogar sobre la manera com va completar Aristòtil la frase en qüestió: "viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç". Apa!: és el mateix, diu Aristòtil. No diu que l'acompanya un sentiment de felicitat; o que obrar bé és un deure que pot comportar la felicitat o no; o que la felicitat és la conseqüència o el resultat de...; no: diu que és el mateix. És clar que avui més d'un també podria contestar que maleïda la falta que ens fa Aristòtil per completar aquesta frase: no havíem quedat que les preguntes personals requereixen una resposta personal? Doncs que cadascú digui el que li sembli i cadascú per on l’enfili. I aquí és on volia anar a parar, després d'aquest inici una mica envitricollat.

Perquè sovint tinc la sensació que, com que ens passem el dia repetint que tot està canviant i que estem entrant en un nou tipus de societat, acabem generant en moltes persones el sentiment imperceptible que acostar-se al que es va dir en altres temps és més que una pèrdua de temps: que, en darrer terme, és un error. Amb la de novetats que ens esperen! Si el lema del nostre temps és canvi, innovació i acceleració, mirar al passat es converteix gairebé en sinònim de pèrdua d'oportunitats

I aquesta em sembla la qüestió de fons que no acabem d'abordar: si del que es tracta, de debó, és de gestionar de manera intel·ligent el coneixement i el canvi, quina relació hem d'establir amb les grans tradicions ètiques i religioses de la humanitat? Fem, doncs, un pas més: si el que defineix el nostre canvi d'època és la societat del coneixement i, per tant, el coneixement com a valor, és intel·ligent ignorar el coneixement acumulat sobre dimensions constitutives de la condició humana? Quina relació hem d'establir amb el llegat de coneixement que ens ha deixat la humanitat? Si del que es tracta, de debò, és de coneixement, només hem d'atendre al present i al futur?

Des del meu punt de vista, un greu problema de fons que explica moltes resistències és que en l'experiència vital de moltes persones i grups parlar d'ètica i de religió no és parlar de gestió del coneixement, sinó de gestió de la submissió. Submissió a respostes codificades, davant les quals només cal quadrar-se, obeir, rebel·lar-se o retirar-se. I potser del que es tracta no és de discutir sobre les respostes, sinó de compartir les preguntes i les inquietuds que les van originar. I de convertir les respostes heretades en estímul, suport i referència per a la nostra pròpia indagació.

Les grans tradicions ètiques i religioses van ser creadores de respostes perquè, abans que res, van ser creadores de preguntes i van ser creades a partir de preguntes. Sempre m'ha sorprès la importància que donem als que troben la resposta o la solució als problemes, en comparació amb la poca importància que donem als que plantegen les preguntes adequades o rellevants. Quines preguntes són avui irrenunciables per a nosaltres? Què ens hi juguem si renunciem a elles? Quin és el sòl nutrici on arrelar i conrear les respostes?

"Viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç". Vet aquí una oportunitat de coneixement, de coneixement actiu, no historicista. Entre altres coses perquè el significat d'aquesta frase, sigui el que sigui, no s'expressa en un text ni en una classe, sinó en un itinerari vital.

Vaja, que si del que es tracta és de prendre'ns seriosament el coneixement, potser arribem a la conclusió que, com a actitud de fons, amb frases com aquesta ens estem preguntant quin tipus d'humanisme és el propi de la nostra època.

Perquè també enmig de la voràgine, les incerteses i les esperances pròpies de tot moment de canvi encara convé completar amb un mínim d'autenticitat la frase "viure bé i obrar bé és el mateix que...".