Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Bé, no serà tant. Ja se sap que això d’"estat de la qüestió" hom ho posa quan vol fer balanç i es posa fantàstic, però aquest no és més que el balanç provisional que he fet per a mi mateix, i que vull compartir. Perquè el títol "espiritualitat i empresa" ha adquirit carta de naturalesa i ja s'ha incorporat a la retòrica sobre el management. No s'ha de descartar que, si més no, sigui l'enèsima moda que es posa en circulació, especialment en un sector en què cal anar renovant l'oferta per no quedar fora de mercat. Tampoc s'ha de descartar que sigui l'última manifestació de la tensió no resolta -i potser insoluble- entre l'empresa i el món axiològic. A vegades sembla que l'empresa i la gestió maneguen malament les conjuncions copulatives, i sempre estan si us plau per força amb la i: ètica i empresa, empresa i valors, empresa i responsabilitat, empresa i societat, empresa i humanisme, management i humanitats... i ara management i espiritualitat. Potser el problema no rau en els substantius com a tals, sinó en els supòsits des dels quals es plantegen tant la gestió com el món axiològic, que es condemnen irremeiablement al que anomeno "la síndrome de la i", de la qual parlaré un altre dia. Aquesta síndrome, per cert, requereix sempre algun afegitó del tipus: "xxx i zzz: una contradicció?" De fet, per a una de les últimes intervencions que m'han proposat em van demanar com a títol "Espiritualitat i empresa: una contradicció?", cosa que em va fer recordar que un dels meus primers escrits (del 1992! ) tractava de... ètica i empresa, una contradicció? Hauré de retornar a Nietzsche i el seu etern retorn.
I, no obstant això... No obstant això, més enllà de modes i oportunismes, hi ha alguna cosa substantiva en aquesta proposta que no deixa de suscitar sorpresa, interès i escepticisme en proporcions variables. Algú, fa uns quants anys, va dir: hi ha dues coses que mai no hagués imaginat que veuria: l'enfonsament de la Unió Soviètica i l'Academy of Management parlant d'espiritualitat. Doncs bé: la meva percepció de com està el pati m'ha portat a identificar quatre aproximacions o enfocaments. Aproximacions que no tenen entre si fronteres clares i distintes, però que tenen una certa entitat per si mateixes. I, per cert, pràcticament totes elles tenen en comú una afirmació de partida: la no confusió o identificació entre religió i espiritualitat. Afirmació que se sol proposar com un postulat obvi per si mateix, que no requereix de majors aclariments. .

En primer lloc ens trobem els plantejaments que parteixen de la constatació que tenir en compte l'espiritualitat en les organitzacions millora el seu funcionament i el seu rendiment. Sigui aquest "tenir en compte" incorporar pràctiques, canviar el discurs, facilitar espais, o el que sigui. De fet, en aquest enfocament el que es valora pròpiament no és l'espiritualitat sinó el seu impacte en les organitzacions. S'associa el desenvolupament de l'espiritualitat a canvis positius en la mesura que afavoreix en les persones l'equanimitat, el compromís, la fiabilitat, l'empatia, la integritat, el centrar-se en el moment present, la creativitat, millors preses de decisions, lideratges de caràcter transformacional, etc. Es tracta d'un plantejament pràctic, vinculat directament a la qualitat de la vida organitzativa. És un plantejament molt enganxat a la realitat organitzativa, que és el seu punt de partida i d'arribada, cosa que no significa necessàriament que no sigui respectuós amb l'espiritualitat, per bé que inevitablement suscita la pregunta de si la considera un mitjà o un fi. Per reduir-ho -amb perdó-a una caricatura: està més que verificat de dur a terme pràctiques meditatives contribueix a mitigar i/o suportar l'estrès a la feina... però no sembla que això porti a plantejar la pregunta de si contribuiria al mateix objectiu el fet de qüestionar o canviar substancialment certes estructures organitzatives i ritmes de treball, en si mateixos estressants.
En segon lloc, plantejaments que pràcticament van en la direcció contrària: es tracta d'explorar què se li pot dir i proposar al món de l'empresa i la gestió des de les tradicions religioses. Simplificant: de l’àmbit doctrinal al pràctic, sempre des del supòsit que el pràctic ha d'escoltar al doctrinal i fer-li cas, i alhora espavilar-se pel seu compte, perquè cap doctrina se la vol jugar i embrutar-se proposant solucions als problemes concrets: com a màxim indicarà quines solucions concretes critica o rebutja. Es tracta de proposar el que podria o hauria de ser, però sense ocupar-se del que és, que és un afer dels que habiten a l'altre costat de la i. I així tenim recomanacions, principis i criteris provinents de la doctrina social (de l'Església o de qualsevol altra tradició o institució religioses), i propostes diverses del tipus: el management i l'art de la guerra, com les tradicions xamàniques afavoreixen la innovació, la presència del Buda a l'empresa, la compassió com un component del management, o què poden aportar a la comprensió del lideratge o del bon govern les tradicions i els aprenentatges dels diversos ordes religiosos. En definitiva, un enfocament que tendeix a convertir els directius i la vida organitzativa en oients de les paraules (i, de vegades, en aprenents de les pràctiques) que provenen de les diverses tradicions espirituals. Per evitar malentesos: excloc d'aquest apartat els plantejaments que pretenen aprofitar l'espai organitzatiu per fer proselitisme o indoctrinació, que en qualsevol cas serien un subproducte (però molt, molt sub) d'aquest enfocament i que, curiosament, no es prenen en consideració quan es parla d'aquests temes.
En tercer lloc ens trobem amb un plantejament que no pivota pròpiament de manera directa sobre el management i l'empresa, sinó sobre la formació que es requereix per actuar en elles. Vaja: que és un enfocament l’hàbitat del qual és les escoles de negocis i l'immens debat obert sobre quin tipus de formació i educació es requereix avui amb una certa visió de futur. Per descomptat: això no es dóna en aquelles escoles de negoci el focus de les quals és el seu propi negoci i/o reproduir la cultura empresarial dominant, sinó aquelles la identitat i missió de les quals inclou una mínima preocupació i compromís amb el que avui significa educar i facilitar un desenvolupament formatiu de les persones. Dit altrament: aquí la pregunta és a qui s'educa/forma i per a què. Suposa, per tant, una certa tornada a la consideració antropològica de l'educació sense reduir-la a la seva dimensió tècnica i capacitadora... i sense contraposar-s’hi o allunyar-se’n, és clar. Si la dimensió espiritual i la cura de l'espai íntim des del qual es viu i actua són constitutius de la persona, no és possible parlar d'educació i formació sense incorporar-los explícitament al mateix procés educatiu i formatiu. Per utilitzar una expressió clàssica: si es tracta de formar professionals reflexius, sobre què ha de ser capaç de reflexionar avui un professional reflexiu? Sembla que en el nostre món VUCA (volàtil, incert, complex i ambigu) el professional reflexiu ha de ser capaç de reflexionar no només sobre el seu treball i el seu context organitzatiu, sinó també sobre si mateix, el seu lloc en el món i la contribució que hi fa. Es tracta d'integrar en la mateixa concepció del que és el desenvolupament professional l'atenció i la cura de l'espai interior des del qual hom opera i actua. Com que els professionals són persones, en la societat del coneixement no facilitar i donar suport a aquesta connexió esdevé una amputació, alhora, com a persones i com a professionals. Això, per descomptat, requereix universitats i escoles de negocis amb una idea i un compromís clars pel que fa a la seva identitat i valors constitutius. I és curiós, almenys pel que m'arriba, que per abordar aquest enfocament semblen tenir més agilitat i innovació centres educatius no vinculats a tradicions confessionals, potser perquè a aquests últims els costa més separar aquests enfocaments de les activitats pastorals que es realitzen en els seus campus, i també perquè en aquesta reformulació de la formació solen tenir més presència pràctiques i iniciatives provinents de tradicions espirituals no teistes. En qualsevol cas, convé no oblidar mai que aquest enfocament ha de partir d'un diàleg a fons amb la configuració de les expectatives dels participants en els diversos programes. Com em deia Ed Freeman (l'iniciador de l'enfocament stakeholder en RSE) en una conversa que vam tenir al respecte: quan els explico les meves idees als meus estudiants, discuteixen amb mi; quan els confronto amb ells mateixos, s'enfaden amb mi.
Finalment, ens trobem amb un quart enfocament, complementari de l'anterior. El supòsit últim d'aquest enfocament és que tot model organitzatiu i tot estil de direcció tenen una antropologia subjacent. Però, és clar, això no es diu així, sinó que es planteja en termes estrictament organitzatius. Si tornem al món VUCA, hem de preguntar-nos quina mena d'organitzacions i de professionals es requereixen per a un món d'aquestes característiques. Professionals i organitzacions que per mantenir la seva cohesió, el seu compromís i la seva eficàcia, no només han d'establir objectius, sinó també crear sentit i propòsit; no només han d'obtenir resultats; sinó impactar positivament en el seu entorn; han de compartir una identitat i una raó de ser, des del reconeixement de diferències de tot tipus: culturals, formatives...; requereixen un fort compromís, però amb la consciència que els vincles professionals poden tenir en molts casos data de caducitat; necessiten un notable grau de lleialtat mútua des de la flexibilitat, sense deixar-se arrossegar per l'oportunisme. I així podríem seguir. En definitiva, la pregunta per l'espiritualitat apareix directament vinculada a la pregunta per la qualitat humana que avui es requereix per impulsar projectes i organitzacions, i de vegades es confon o se solapa amb ella. No es tracta de convertir les organitzacions en comunitats o sectes, sinó de reconèixer que en la societat del coneixement i en organitzacions que es defineixen no només per la seva història i el seu present, sinó sobretot pel projecte que neix d'ells, es requereix el desenvolupament d'una qualitat humana els components de la qual estan presents en les dimensions que s'han treballat i conreat des de les més diverses tradicions espirituals, i que poden ser accessibles a través d'elles sense necessitat de sotmetre’s als seus sistemes de creences. Com, per exemple: saber escoltar, més enllà de la retòrica usual sobre el diàleg i la comunicació; lucidesa sobre si mateix i sobre la realitat; atenció i connexió amb el que s’esdevé aquí i ara; no identificació ni submissió als propis desitjos i necessitats (sense negar-los ni amputar-los); veure la pròpia activitat i la pròpia contribució des d'un horitzó que va més enllà del propi cercle més immediat; no desconnectar-se de la pròpia font de vitalitat i respectar-la, cuidar-la i aprofundir-la; aprendre com a actitud oberta i receptiva, i no com a repetició, adquisició o recepció de solucions prefabricades; consciència del propi ego personal i corporatiu i no submissió als seus automatismes... En definitiva: parlar d'espiritualitat aquí és parlar de la qualitat humana que es requereix per configurar organitzacions capaces d'orientar i actuar de manera adequada en un món en canvi. I suposa el reconeixement i el respecte per una dimensió humana sovint oblidada, necessària i valuosa per si mateixa, el desenvolupament de la qual connecta directament amb la qualitat de la vida professional i empresarial. Cosa que comporta el seu reconeixement en els contextos organitzatius, tant pel que fa als espais, a l'agenda, a les pràctiques i al desenvolupament personal i professional.
Aquests quatre enfocaments poden tenir punts d'intersecció en molts aspectes, però en les seves versions extremes són incompatibles entre si. La meva opinió personal és que la qüestió del vincle entre management i espiritualitat no només no desapareixerà sinó que s’incrementarà en els propers anys. I ho farà en els seus quatre enfocaments, cosa que pot ser tant una font de confusió com una oportunitat de depuració. Ara bé, considero que aquest increment es produirà sobretot en clau de formació i desenvolupament professional (es realitzi en el context institucional que sigui, i no necessàriament en els que tradicionalment s'han dedicat a la formació), i en canvi tindrà menys impacte directe en la configuració dels models organitzatius com a tals.
Tot això requerirà sortejar almenys quatre perills, que resumeixo succintament (i, per cert: encara que són també quatre, no es corresponen amb els quatre enfocaments anteriors sinó que són comuns a tots ells).
La temptació del rei Mides. L'empresa no converteix en or tot el que toca (alguns ja ho voldrien!) però tendeix a convertir-ho tot en instrumental i orientat al benefici, cosa que en aquest cas seria una barroera cosificació de l'espiritualitat.
La relació entre espiritualitat i empresa és asimètrica. Les tradicions espirituals s'arrelen en una perspectiva globalitzant i holística que apel·la a la persona com a tal i en la seva totalitat, i l'empresa no (i en el cas que ho pretengui és una patologia perillosíssima). Els plantejaments "espirituals" que no tolerin bé aquesta asimetria, la respectin, l’integrin i l'assumeixin de manera adequada tendiran a presentar-se com a crítics malhumorats que només detecten reduccionismes, banalitzacions i trivialitat en la qüestió que ens ocupa, i que només saben repetir "no és això, no és això...". El que els condemnarà a la irrellevància en aquest camp fins i tot quan tinguin raó.
Els problemes i complexitats de la vida organitzativa i els reptes de la gestió i la direcció han generat en molts casos la recerca compulsiva de "la" solució a aquests problemes, complexitats i reptes. Cerca reforçada per certes escoles de negocis i consultores que converteixen no en or sinó en moda tot el que toquen. El que estic plantejant, en canvi, no és "la" solució de res.
Finalment , les persones i grups que es dediquen seriosament i compromesa a l'espiritualitat no són conscients d'una cosa molt important: des de l'espiritualitat sovint es diagnostiquen molt bé problemes la solució dels quals no està en l'espiritualitat. No ser-ne conscient dóna com a resultat errors colossals i tremendes confusions en les conseqüències que s'extreuen del diagnòstic. I això es pot reproduir també en el tema que ens ocupa. En altres paraules: jo crec que prendre’s seriosament la pregunta per la relació entre espiritualitat i empresa ens farà tornar de manera explícita i crítica a repensar i reordenar el que quan era jove en dèiem "el sistema" i que ara plantegem amb termes tan diversos com governança, marcs institucionals, ordenació de les regles o sistemes d'incentius (perversos o no). I, per descomptat, reconstruir una filosofia social que es correspongui amb aquestes qüestions.

Però això ja són figues d'un altre paner, i ho deixo per a un altre dia.