Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

J. G. March, en la seva reflexió sobre les organitzacions i els seus dinamismes, distingeix entre exploració i explotació, i sosté que un requisit fonamental per a la seva adaptació intel·ligent és mantenir l'equilibri entre l'explotació del que ja es coneix i l'exploració del que es pot arribar a conèixer. Sabent -afegim nosaltres- que "conèixer " aquí no es redueix a allò cognitiu o merament intel·lectual, sinó que inclou l'acció: és conèixer per fer, en el fer i des del fer. Més encara: March considera que les organitzacions consolidades tendeixen a especialitzar-se en l'explotació, buscant l'eficiència en allò que ja coneixen, amb el risc de caure poc a poc en l'obsolescència. I a curt termini veuen en l'exploració riscos, entre els quals destaca la dificultat de discernir entre les idees innovadores bones i dolentes. Mentre que, per la seva banda, l'enfocament explorador inicialment posa l'accent en la construcció de la pròpia identitat i la coherència amb la seva idea, més que no pas en les conseqüències de la seva acció. Anomenem el ser explorador "ser" revolucionari, emprenedor, creatiu o el que sigui.

No sabem si March acceptaria que la tensió explotació-exploració es pot aplicar, anàlogament, als països. En qualsevol cas, sembla que tant les organitzacions com els països viuen èpoques en què predominen un o altre d'aquests dos tarannàs. La pregunta que val la pena plantejar-se és si es manté o no l'equilibri entre tots dos, equilibri que el mateix March considera fonamental per a una adaptació intel·ligent. Perquè el repte és realitzar una adaptació intel·ligent, especialment en moments com els actuals on, més enllà d'una època de canvis, estem vivint en un canvi d'època.

I precisament perquè compartim el criteri de March considerem que convé revisar el que habitualment entenem per exploració. La nostra cultura associa exploració a anar més enllà; a nova frontera; a no considerar els límits com a clausura; a nou, més i millor. Probablement el mite subjacent en la nostra comprensió de l'exploració és l'arquetip modern del conqueridor, amanit amb un discurs a la moda sobre la innovació i el seu valor fundant i fonamental.

D'altra banda, creure que la supervivència de les organitzacions i els països es redueix a la simple explotació del ja s’ha explorat en el passat pot ser suïcida. Seria com dir que alguna cosa ha de seguir funcionant pel sol fet que ha funcionat. Què significa explorar? Proust deia que "l'autèntica exploració no és la que busca nous territoris, sinó la que aprèn a veure-hi amb nous ulls". Un dels grans reptes d'un canvi d'època és adonar-se que, més enllà dels canvis generacionals el que es produeix és una transformació de la mirada, del que apareix com a prioritari o irrenunciable. Perquè no és possible una gestió del canvi si no assumim que comporta una transformació de la sensibilitat i de la percepció. No parlem del que veiem, sinó que veiem allò del que sabem parlar. Per això un canvi d'època sempre inclou un canvi de llenguatge i de marc mental. Molts dels conflictes del nostre temps no són simples conflictes estratègics, sinó resultat de diferents mirades sobre la realitat organitzativa o social.

Saint-Exupéry deia que si vols construir un vaixell, evoca abans en els humans l'anhel del mar lliure i ample. Els nous lideratges en un canvi d'època es produeixen quan les noves generacions identifiquen i associen un nou anhel i un nou vaixell. Llavors la voluntat de canvi esdevé irreversible. És clar que, per definició, tota exploració comporta riscos vista des del curt termini. Però el que és segur és que s'equivoquen tant els que pretenen evitar els riscos denigrant el nou vaixell i ignorant l'anhel que ha portat a la seva construcció, com els que creuen que l'anhel del mar lliure i ample garanteix la flotabilitat de qualsevol tipus d'embarcació.

Un canvi d'època, exigeix també desenvolupar una capacitat per veure millor el que passa davant nostre i en nosaltres mateixos, i no només una capacitat de fer. No es tracta simplement de constatar el que està passant, sinó de saber cap a on anem, cap a on volem anar i què cal fer. Als que creuen que tot es redueix a fer el de sempre i a organitzar, només se'ls acut de mantenir, retocar i reforçar el que ja ha funcionat. La tasca es converteix en posar una mà de pintura sobre el passat. Els que s'identifiquen amb l'exploració del futur i les seves oportunitats, tendiran a minimitzar la importància del que ha funcionat per mor del nou vehicle. De la mateixa manera que l'apel·lació al diàleg queda suspesa en el buit si no se sosté en el desenvolupament de la capacitat d'escolta activa, l'adaptació intel·ligent a un canvi d'època flaqueja quan no se sosté en la capacitat de veure les organitzacions i la societat amb una mirada que no atén només al que ja està establert convencionalment en el discurs empresarial i polític. Però, si March té raó, uns i altres haurien d'assumir que l'adaptació intel·ligent consisteix a aprendre a mantenir un equilibri no sempre fàcil entre l'explotació (i l'aprofitament) del que és conegut i l'exploració del que s’anhela.

S’equivocarà de cap a peus qui identifiqui aquest equilibri amb una mena de camí del mig. El problema rau en que enlloc està escrit a priori en què consisteixen aquesta adaptació i aquest equilibri en cada cas concret. Per això en un canvi d'època la responsabilitat és indissociable de l'escolta, el diàleg i la deliberació, o d'aquella virtut dels lideratges anomenada discerniment.

[Article publicat a La Vanguardia amb Àngel Castiñeira el 15.01]