Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Hi ha un independentisme per convicció, un altre per exclusió i un tercer que anomenem independentisme tàctic. Tots tres fan servir la mateixa paraula però són diferents en els seus plantejaments, en les seves assumpcions i també podrien ser-ho en les seves decisions finals en cas de celebració d’una consulta.
 

L’independentisme per convicció és un corrent polític que aplega ciutadans el principi ideològic dels quals és creure que esdevenir Estat aportaria a Catalunya els millors avantatges i és una exigència per a l’assoliment de la seva plenitud (política, econòmica, cultural, etc.). Esdevenir Estat fóra l’única manera de concebre políticament Catalunya, i la resta serien minusvalies, traïcions o regressions. La vigència d’aquest moviment adquireix un cert gruix a Catalunya a principis de la dècada dels 90 i, progressivament, s’ha anat fent extensiu socialment més enllà de les forces polítiques que es defineixen com independentistes.

L’independentisme per exclusió i l’independentisme tàctic són molt més recents ja que emergeixen en la darrera dècada com a conseqüència de la deriva del model autonòmic espanyol i de la intransigència dels governs espanyols i d’altres institucions de l’Estat per atendre les noves reclamacions dels catalans.

L’independentisme per exclusió és més pragmàtic i menys ideològic. De la mateixa manera que Cánovas del Castillo afirmava que “es español el que no puede ser otra cosa”, l’independentista per exclusió ho és perquè ja no li sembla creïble, ja no considera viable o creu que ja no li han deixat cap més opció. L’autonomisme el considera superat per la realitat i el federalisme el considera superat per la ficció. Per tant, l’independentisme no era la “seva” opció preferent però ara creu que  és l’única opció per seguir endavant com a país.

L’independentisme tàctic és la variant sobiranista de l’estratègia nacionalista del peix al cove. Els seus defensors utilitzen el sant cristo gros de l’independentisme amb l’esperança d’atemorir el govern espanyol, estovar-lo i aconseguir d’aquesta manera un marge òptim de negociació en temes com ara el pacte fiscal, la llengua o el model educatiu. És possible que els mitjans de comunicació espanyols empressin la famosa metàfora de l’”órdago” dels jugadors de cartes, associant-la amb aquest recurs tàctic i semi-trampós, que es correspon amb la creença estesa a “Madrid” que els catalans mai no van de debò i que no cal cedir.

Aquests tres models d’independentisme no són estàtics, sinó dinàmics. Molts ciutadans transiten o estan transitant d’un a l’altre. És possible que molts independentistes per exclusió la converteixin en convicció o que molts independentistes tàctics acabin per retornar a la via de la moderació autonòmico-federal. També és possible que la disseminació majoritària del sí depengui més del que no sembla de l’oferta del no. I si aquesta oferta es redueix a dir NO seguirà engreixant el sí. En qualsevol cas, confondre’ls o no estar prou atents a les seves diferències i dinàmiques pot ser un error descomunal. Rajoy -com tanta gent de l’establishment d’aquí i d’allà- va creure erròniament que Mas practicava l’independentisme tàctic. I Mas –i altra gent- podria tenir la temptació de creure que tots els independentistes per exclusió o tàctics, en cas de realització de la consulta, votarien SI-SI, cosa gens evident hores d’ara.

“Con tres heridas viene: la de la vida, la del amor, la de la muerte”, cantava el poeta. L’independentisme català arriba també amb els seus particulars registres. Qui els confongui o no els discrimini bé, pot cometre errors colossals.

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a ElPuntAvui el 17.01.14]