Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Durant el canvi d'any, a banda de suportar la galipàndria que acostumo a agafar quan baixo les defenses amb ocasió de les festes, de vegades m'agrada simplement mirar la biblioteca i jugar a veure quin llom dels llibres que dormisquegen allà des de fa anys m'atrau prou com per fullejar-lo una altra vegada i entretenir-me amb notes i comentaris ja envellits (els de lectura recent no juguen). Entre altres coses per veure quins resisteixen millor el pas del temps.

Aquest any he recuperat un informe de la UNESCO -de 1996- lamentablement oblidat. En aquest informe (Learning: The Treasure Within) la UNESCO plantejava el que denominava els quatre pilars de l'educació. Com en tants moments de la vida, el que està en joc no és l'originalitat, sinó la veritat. I per això, perquè determinades veritats essencials no caduquen, se’m va acudir que per associació -o per al·lucinació- el que la UNESCO referia a l'educació podria donar-nos claus de lectura per a la nostra aproximació a la RSE.
 
Sempre he estat de l'opinió que hi ha dues coses que no deixem de fer mentre som vius: respirar i aprendre. Quan jo no respirem o no aprenem, som ben morts. Respirar i aprendre són com bases antropològiques des de les que construïm formes i models de vida. Per això, potser, pràctiques vinculades a la respiració juguen un paper fonamental en les maneres de meditar de les més diverses tradicions religioses. I, d'altra banda, potser resulta que aprendre i viure són sinònims. Bé, si fem cas de la UNESCO. Perquè aquest informe sostenia que els quatre pilars de l'educació són: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Dic que viure i aprendre són sinònims perquè difícilment podriem resumir millor els paràmetres d'una vida plena: conèixer, fer , conviure i ser. Perquè viure una vida humanament digna és conèixer, fer, conviure i ser. Per això potser seria bo preguntar-nos si els nostres processos d'aprenentatge són capaços d'integrar aquestes quatre dimensions de la vida. Venim d'una cultura en què preteníem que hi havia un lloc per a cada cosa i que cada cosa havia d'estar al seu lloc. (Substituïu institució per lloc , per cert). Però si del que es tracta és de viure, (d'aprendre a viure i de viure aprenent), em pregunto si els nostres projectes personals, organitzatius i socials ens permeten integrar realment aquestes quatre dimensions de la vida. Les quatre. Sense hipertròfies ni esquizofrènies. De vegades em fa l'efecte que molts projectes s'assemblen a programes de fitness que només treballessin una part del cos. Perquè sovint em susciten la imatge d'algú que hagués musculat enormement, per exemple, el seu braç dret, i mantingués unes cames escanyolides. Molt conèixer i poc fer, o molt fer i poc ser, per posar dos exemples.
 
En la voràgine dels canvis que vivim em pregunto si un repte crucial no consisteix precisament en aprendre a integrar vitalment aquestes quatre dimensions. I, per què no, aprofitar aquests pilars per convertir-los en les coordenades d'una RSE sana. No dic millor, reeixida, eficient o de valor compartit. Dic deliberadament sana.
 
Perquè la RSE requereix conèixer. Repeteixo: conèixer i no simplement recollir i sistematitzar dades o informacions. Conèixer la realitat de les empreses i de les societats en què operen. Conèixer aquells amb qui ens relacionem i les característiques de la relació. Conèixer-nos a nosaltres mateixos (persones i organitzacions) amb els nostres interessos, conflictes, prioritats i valors. Amb un coneixement que inclou atenció, comprensió i sensibilitat. No és possible la RSE des del des-coneixement.
 
La RSE requereix fer. Això sembla el més musculat, el més fàcil i el més obvi. Però també requereix evitar confusions. A la RSE hi ha molt activisme i de vegades poca acció. Molt fer per fer, molt fer orientat al què, menys preocupat pel com i sovint ignorant del per què. "Fer" no es refereix tan sols a resultats, sinó també al subjecte i al procés. Per això estem incòmodes amb la rendició de comptes que es presenta desconnectada, surant en l'èter dels informes volant a l'espera de ser caçats per google. El fer de l'RSE hauria de fer més transparents no només els resultats, sinó també els processos i els subjectes.
 
La RSE requereix conviure. M'atreveixo a dir que la RSE s'inscriu en un projecte de convivència. Un projecte de convivència en què reconeixem que no és possible construir una societat al marge d'empreses i organitzacions, o sense elles. Però també que no és possible construir empreses i organitzacions al marge de la societat, la societat concreta, amb la seva cultura, els seus conflictes, els seus recursos i les seves esperances. La RSE s'inscriu en un projecte de convivència perquè les persones vivim en societats, i no en mercats, i la RSE aposta per un model d'empresa que estableixi i aconsegueixi els seus objectius construint societat, i no destruint societat .
 
La RSE requereix ser. Ser empresa. Ser empresa a l'alçada de les possibilitats i els reptes dels temps que s'estan vivint. El debat sobre la RSE no és un debat sobre el que és la RSE, sinó un debat sobre el que és una empresa. I no per afegir més definicions al diccionari, sinó per establir quines maneres d'actuar, de relacionar-se i de projectar-se es requereixen a les empreses d'avui. El que és una empresa no es coneix llegint la seva visió o missió, ni analitzant el seu codi de conducta, sinó en la seva manera de respondre a les circumstàncies en què opera. L'ésser d'una empresa no és una abstracció, sinó la seva concreta manera de conèixer, fer i conviure .
 
Aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Una cosa per a la que no hi ha receptes, però que és un marc de referència per a moure'ns en les tensions del nostre temps, davant de les quals no cal buscar la resposta perfecta que ho resolgui tot, sinó la resposta possible, viable i mai plenament satisfactòria que es pot donar en cada circumstància. Perquè les tensions enmig de les que hem d'actuar i viure avui segueixen sent probablement les mateixes que assenyalava llavors la UNESCO: entre el global i el local, entre l'universal i l'individual, entre tradició i modernitat, entre una orientació al curt i al llarg termini, entre la competició i la igualtat d'oportunitats, entre l'expansió del coneixement i la dificultat per asimilar-lo, entre l'espiritual i el material.
 
Enmig de tantes tensions, potser convindria no oblidar que en el mateix informe es diu que "aquest procés ha de començar per la comprensió de si mateix a través d'un viatge intern les fites del qual es diuen: coneixement, meditació i autocrítica". Aquest és el substrat personal dels quatre pilars, i sense aquest substrat difícilment es sostindran ni seran sostenibles.
 
Conèixer, fer, conviure, ser: no serà aquesta integració una saviesa a l'alçada del nostre temps? És clar que un cop ja em van objectar que qui voldrà ser savi en un món de llestos...
 
(I perdó per aquesta al·lucinació post festes).