Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan Joan Laporta va guanyar les seves primeres eleccions al Barça, una de les interpretacions que es van donar va ser que la candidatura derrotada ho va ser entre altres raons perquè era la candidatura del establishment, dels de sempre. Fin de la cita, que diria el clàssic. Fi de l'analogia. Perquè el moment actual de les relacions Catalunya-Espanya és un repte polític que no és només un repte per als polítics. És un repte per a l'establishment. El d'aquí i el d'allà, cadascun en la seva peculiaritat. I com el corrent de fons no és només política, encara que s'expressi políticament, seria un error monumental pensar que això ja ho arreglaran els polítics .

Acabi com acabi, és un canvi d’època. Per això entendreix tant escoltar apel·lacions a la transició, sense tenir en compte que per als menors de 50 anys aquesta és la seva transició. I els que només saben apel·lar al passat o al manteniment de l'statu quo sense més raons que defensar tautològicament seva pervivència seran percebuts irremeiablement com a representants de l'antic règim. Perquè, malgrat que va ser reiteradament anunciat i pèssimament llegit, el que hi ha subjacent avui a Catalunya és la ruptura de la confiança i de la vinculació amb l'Espanya política i amb la política espanyola (a no confondre amb Espanya, si us plau).

Quan vam veure F. González sortir en tromba a recordar i repetir que hi ha coses impossibles, vàrem pensar dues coses: molt ha d'haver calat la fractura política perquè l'establishment mogui una peça major; però també que si F. González repassés la seva pròpia biografia política, constataria que ha assistit des de primera fila a la realització d'uns quants impossibles interns i externs. Encara recordem com a començaments dels anys 90 declarava que alguns s'han pensat que les fronteres dels estats- nació són un Viva Cartagena, i després va venir el que va venir .

La pregunta és com es canalitzarà políticament aquesta ruptura. I un dels riscos més presents és convertir-la en un debat metafísic: sobre el ser o no ser... independentista, federalista, o l’ista que sigui. D'aquí a una fragmentació més digna d'una contesa esportiva (amb els seus corresponents hooligans) hi ha només un pas. La temptació del hooliganisme seria letal per a la política catalana. És més fàcil reduir-ho tot al que cada un és o deixa de ser, que elaborar diagnòstics, negociar i deliberar sobre solucions. Fins ara, en general, solen ser més convincents els arguments que qüestionen la plausibilitat de les propostes alienes que els que sostenen les pròpies. Però alhora cal no oblidar que no tot es juga en el terreny de les raons i les deliberacions, sinó també en el terreny de les assumpcions i de les percepcions (a més del dels interessos i les emocions). Per això és tan important escoltar els corrents de fons. Perquè sense connectar amb ells hi ha solucions que no són altra cosa que simples parèntesis. Per això l'establishment (el d'allà, el d'aquí i el que viu de i en el pont aeri) s'equivoca quan tot ho fia que els polítics resolguin alguna cosa que es mou més enllà de les vies polítiques convencionals. I s'equivoca més quan no concep una altra solució que algun moviment lampedusià de tornada a l'antic règim. Perquè hi ha corrents de fons que no només alteren els escenaris polítics sinó que també fan trontollar els de sempre, els que sempre han estat aquí. El diàleg entre transicions és també un diàleg entre generacions, i aquest diàleg també s'està esvaint. La nova transició forjarà com a nous líders als que entenguin el corrent de fons, i pot arrossegar els que pretenen mantenir-ho tot lligat i ben lligat .

Si se'ns permet el llenguatge col·loquial, un vector dominant d'aquest corrent de fons és que "això no pot seguir així". Ni ho arreglem amb més del mateix. Si davant d'això només s'apuntala un dic compost d'un sol material, la paraula NO, llavors tot s'acabarà jugant en una partida de forces i resistències. Quina és l'única oferta del no? Repetir no fins a la sacietat. I actuar en conseqüència per terra mar i aire. La lògica nua del poder, que només se sadolla amb la submissió, la rendició i la demolició. Algú ha parlat sobre el deure moral de ser intel·ligent. També hi ha el deure polític de ser intel·ligent, i és una intel·ligència primitiva la que només espera que l'adversari cometi un error (legal?) gruixut i usar el cap per envestir. Sense intel·ligència política s’empetiteix l'espai per compartir diagnòstics, deliberar sobre alternatives i buscar els acords sobre els quals assentar -també -els desacords.

El que està en joc no són només interessos econòmics (i veure-ho així és un altre error de lectura propi de ments unidimensionals). Està en joc també la pregunta per quin futur ens espera i fins a quin punt podem ser els seus protagonistes. Està en joc la voluntat de ser subjecte polític. Està en joc, per què no dir-ho?, una certa consciència de dignitat compartida. I està en joc una energia social profundament insatisfeta. Quan tot això està en joc, potser no hi hagi una única solució política, però no hi ha solució política viable si no és capaç de canalitzar-ho.

En cas contrari, tard o d'hora arriba un dia en què, potser de manera imprevista, l'impossible s’esdevé.

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 16.12.2013]