Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan a una persona no se li entén molt el que diu, solem dir col·loquialment que parla xinès . Com m'ho han dit tantes vegades, posats a fer, en lloc d'intentar evitar-ho, ho faré directament . Sabem que ajustar una equivalència entre la nostra escriptura i la dels caràcters xinesos és un treball ímprobe. Però, en el manual que faig servir per tafanejar, l'equivalent a "moral" en xinès és un caràcter que, pel que sembla, ve a significar "caminar amb el cor d'un mateix, com si deu ulls t’observessin".

Confesso que és una de les meves aproximacions favorites a la moral. Perquè el punt de partida és "caminar", i no alguna cosa com valors, normes o principis. La qüestió moral, doncs, és qui camina, com i cap a on. I amb qui: els ulls que observen (realment, virtualment o inconscientment) poden fer-ho des de molt diverses actituds: judici, examen, condemna, comprensió, companyia, afecte... Les mirades que rebem i oferim són crucials per al nostre desenvolupament moral compartit. Mai no he entès per què, quan parlem de cultura o valors del tipus que siguin, mai incloem la consideració sobre la mena de mirada que predomina en les nostres relacions. Entre altres raons perquè el mirar és sempre previ al parlar i l’actuar.

Però no volia glossar amb detall el caràcter xinès sinó assenyalar un dels seus aspectes, que em sembla crucial: caminar amb el cor. La nostra mentalitat dualista, hereva del que Damasio va qualificar com "l'error de Descartes", és masoquista: gaudeix convertint les distincions en contraposicions (raó i sentiments, per exemple), i amb el patiment que això ens genera. Amb el binomi ment-cor encara ens veiem a nosaltres mateixos com una espècie de ment cognoscent ficada en un cos no cognoscent (o com un cos sensible conduït per una ment pensant a qui li encanta desbordar-la). I, per cert: hi ha un pictograma oriental que a nosaltres ens resulta intraduïble perquè inclou alhora ment i cor, i no queda més remei que traduir-lo com a ment-cor; aquí ens retratem: no tenim una paraula que els integri .

En fi, del nostre dualisme cartesià deriva directament un romanticisme de postal que identifica el cor com a símbol d’un món sentimental gairebé autosuficient, campant al seu aire i contraposat a tot el que sigui maquinal, instrumental, o fins i tot racional. D'aquí tanta retòrica moral de termòstat sobre el fred i el calent, o sobre "humanitzar" la tecnologia i les organitzacions, per tal que no siguin una cosa tan freda. El problema, probablement, ja no és quina imatge tenim de la tecnologia, sinó que la tecnologia passa a ser la imatge de referència per entendre'ns a nosaltres mateixos: primer volem aclarir com funcionem, i després hi volem injectar una mica de calidesa. Posem, doncs, una mica de cor i calidesa en un món que sovint no en té. (També es diu, per cert, que tenen cor els directius o polítics implacables, quan se'ls mostra enriolats en el seu entorn familiar).

Però deixem de jugar als xinesos i acostem-nos una mica més. Per exemple , anem a les cultures semítiques i, més en concret, a l'Antic Testament. Allà, el cor no és la seu del sentiment, sinó el centre integrador de la vida personal, allò que el savi coneix. Conèixer des del cor és el destí d'una vida plena, viscuda amb saviesa. El cor representa l'ordit de sensibilitat, emoció i raó. No simbolitza un fragment, sinó una cosa molt diferent: una integració; viure des del veritable centre d'un mateix. I la saviesa del cor no és el sentimentalisme, sinó la capacitat de saber discernir les situacions que un viu i escollir el camí adequat: el cor és coneixement, sensibilitat i voluntat. Per això, "parlar-li al cor" a algú, des d'aquesta perspectiva, no significa endolcir-li la vida amb sacarina sentimental, sinó donar impuls a una decisió adequada a la seva realitat.

El cor pot ser molt més que el símbol nostàlgic d'alguna cosa que complementa o compensa un dèficit provocat per formes de vida i d'organització que no estem disposats a canviar en el que és substancial (o que potser no podem canviar) per, si més no, fer-les més suportables. No es tracta d' edulcorar unes relacions econòmiques i organitzatives inamovibles amb un vernís d'autoajuda. No es tracta d'educar els caníbals perquè aprenguin a menjar amb forquilla i ganivet. Es tracta -literalment- de desenvolupar una intel·ligència cordial, que connecti amb un anhel vital que es pot silenciar i taponar, però que no es pot eliminar. Perquè el cor és el símbol del que ens integra com a persones, el símbol d'haver accedit al centre de les nostres vides i el símbol de viure les nostres (in)evitables dispersions des del que ens unifica.

No d'una manera tancada i definitiva, és clar, perquè "unificar" no significa "que tot quadri i encaixi". Atès que es tracta de la invitació a "caminar amb el cor". Tal vegada sigui aquest el missatge.