Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El debat sobre el paper i la contribució de les escoles de negocis està a l'ordre del dia. El de la seva co-contribució més o menys directa a la crisi és el més llaminer, encara que no crec que sigui el més important. També està canviant substancialment l'entorn en què operen i les expectatives que susciten, una cosa que afecta directament el que de manera cursi s’anomena el seu model de negoci (sempre m'he resistit a parlar així d'un projecte educatiu). Tot això s’esdevé i és substantiu, però crec que és inseparable del que a mi em sembla una crisi de propòsit. Una crisi de per què i de per a què. Sí, ja sé que la gran majoria tenen boniques declaracions de missió i moltes d'elles s'arrelen en tradicions d'alta volada. Però segueixo sospitant que en l'ordit diari hi ha una certa crisi de propòsit. I, per cert, en afirmar això no em refereixo en exclusiva a una mirada interna sobre els que habiten professionalment en elles, sinó també als que (persones o organitzacions) s'adrecen a elles .

En la mesura que sigui certa la meva percepció que hi ha una crisi de propòsit m'agradaria centrar-la en cinc preguntes sobre les que, al meu entendre, les escoles de negocis haurien de tenir una resposta... conscient, perquè sempre -dia a dia- les estan contestant, encara que sigui implícitament. Resposta que no es troba al web sinó en la seva manera de procedir. Resposta que no esperaria ni desitjaria que fos definitiva, entre altres coses perquè crec que són preguntes que no es poden contestar definitivament, sinó que més aviat són preguntes que considero que haurien d'estar sempre activades, en procés, com un suport per tenir més lucidesa sobre el que fan i com ho fan. Aquí van -succintament- les preguntes .

Quin model de gestió i de direcció promovem? No es tracta tan sols de quin coneixement disseminem, de quines tècniques ensenyem i de quines capacitats desenvolupem. Això cal donar-ho per descomptat (i, per cert, no còrrer massa a donar-ho per descomptat). Quan parlo de model em refereixo a la manera d'entendre la gestió, sense donar per suposat que una sèrie agregada d'impactes formatius configura de per si un model de gestió. Quina comprensió de la gestió es catalitza més enllà del que proposen les diferents sitges en què sovint s'han convertit les disciplines acadèmiques? Si la matèria primera de la gestió i la direcció són les relacions, quin lloc ocupa en el procés de formació el desenvolupament de la capacitat de relacionar idees, persones, perspectives, metodologies i, el més important, la capacitat de veure’s a si mateix en una xarxa de relacions i no com el centre on totes les relacions convergeixen? I compte: quan pregunto pel model de gestió no ho faig des del supòsit que n’hi ha d'haver només un, sinó des del supòsit que hom no pot escamotejar la pregunta. En darrer terme, això suposa desenvolupar una mirada crítica sobre les diverses aproximacions a la gestió i ser conscient que la funció de l'educació no és simplement reproduir la cultura empresarial dominant .

Quin model d'excel·lència i d'èxit empresarial reforcem? És curiós però en el context de les escoles de negocis l’idea d'èxit és com el valor en els soldats: se’ls hi suposa. Si alguna cosa travessa la formació que ofereixen les escoles de negocis és oferir contínuament una idea (o una imatge) de l'èxit professional i empresarial. A través de casos, persones convidades, ponents escollits, temes seleccionats, exemples (siguin exemplars o no), referències... contínuament es transmet una idea d'èxit, però la comprensió de l'èxit mai forma part de l'objecte d'anàlisi i reflexió que es proposa. Tal vegada se suposa que els participants en els cursos i programes ja porten incorporada de sèrie una idea d'èxit, i que això ja no ha de ser objecte de tractament. Cosa curiosa perquè l'impacte i l'ús dels coneixements, tècniques i capacitats que ofereixen les escoles de negocis no depèn tant dels mateixos coneixements, tècniques i capacitats oferts, sinó de l'ideal d'èxit professional al servei del qual els posin els egressats. És més: sovint es parla com si qualsevol idea d'èxit s’aguantés sobre si mateixa, desconnectada de qualsevol propòsit. I així fomentem una idea de professionalitat en la qual l’idea d'èxit funciona de manera independent a la finalitat a la que serveix. Sospito que aquesta reticència no ja a posar en qüestió, sinó simplement a plantejar i/o qüestionar l’idea d'èxit professional connecta amb dos assumpcions que ningú vol posar en quarantena: no és un tema pròpiament acadèmic, i forma part de la vida privada. Tornaré sobre això en la cinquena pregunta.

Quin model d'empresa contribuïm a potenciar? S'utilitza sovint la paraula "empresa" com si el seu significat fos unívoc. I precisament perquè sota aquesta denominació conviuen en la pràctica formes organitzatives molt diverses, aquest debat no es pot escamotejar. I amb perdó per utilitzar una paraula una mica antiga, que molts donen per desapareguda: no només conviuen formes organitzatives diverses, sinó diferents opcions ideològiques. No és el mateix una empresa extractiva (orientada a extreure els diners dels altres), que una empresa regida i dirigida per un propòsit. No és el mateix una empresa que pren decisions considerant els impactes d'aquestes decisions, que una empresa simplement orientada a resultats (frase que ja parteix del supòsit que no cal preguntar quins resultats són i per a qui). I així podríem seguir. Una manera de calmar la pregunta és dir que cal passar de l'orientació als accionistes a l'orientació als stakeholders, i així ja podem descansar i canviar de tema. Altre cop: aquí la pregunta no parteix del supòsit que hi ha d'haver un sol model, sinó que combat el supòsit que no cal plantejar la pregunta.

Per quin projecte de societat apostem? Encara que retòricament diem el contrari, seguim pensant a l'empresa fora de context. Seguim parlant d'"anàlisi de l'entorn", com si les realitats socials, polítiques i culturals només fossin la pista d'aterratge de les empreses, o simples obstacles potencials o punts de suport de la seva activitat (cosa que ens remet a la pregunta anterior). Les persones vivim en societats, no en mercats; i amb la seva activitat empresarial les empreses construeixen un tipus o un altre de societat. I alhora les configuracions socials reforcen o obstrueixen diversos tipus d'empresa. És veritat: no hi ha empreses exitoses en països fracassats ni països exitosos amb empreses fracassades. Però això no vol dir que tots dos èxits vagin de la mà alegrement i relaxada. I, per tant, les escoles de negocis mínimament responsables no poden obviar tres consideracions: no és possible ser un bon directiu sense capacitat d'entendre la realitat social; la formació de professionals competents és també la formació de ciutadans (en tant que professionals); qualsevol discurs sobre l'empresa que estigui dissociat de l'anàlisi de la seva contribució a la societat és -simplement- un mal discurs sobre l'empresa.

Quin ideal de persona educada proposem? Si parlem d'educació, crec que hauríem d'acabar amb l'esquizofrènia entre allò professional i allò personal. Ha calgut un recorregut en la manera de pensar el lideratge per arribar (o seria millor dir tornar?) a la conclusió que darrere tot lideratge hi ha persones, i que difícilment hi pot haver un lideratge de qualitat sense qualitat humana. Si és veritat que en una empresa no hi ha recursos humans sinó persones amb recursos, l'activació d'aquests recursos és inseparable de l'activació de les persones com a tals. En qualsevol cas, em sembla impossible oferir de manera honrada una proposta educativa sense explicitar l'ideal de persona educada que hi ha subjacent. Com venim de la història que venim, quan plantejo aquestes qüestions sempre hi ha algú que hi veu fantasmes indoctrinadors. Deixo de banda que en aquests casos sol haver-hi més d'autoretrat que d'anàlisi de la qüestió. Perquè no es tracta de doctrines. Es tracta de si és possible desenvolupar-se com directiu sense desenvolupar la pròpia qualitat com a persona. I, en qualsevol cas, es tracta de si és possible parlar d'educació renunciant a qualsevol ideal del que és una persona educada. En aquesta renúncia hi sol haver molta por, inconsciència i dimissió. I, per descomptat, molt model de negoci i molta orientació al mercat. Però no es tracta d'adoctrinar ningú, sinó de la invitació a créixer i desenvolupar-se com a persones. I per això no cal donar ni receptes ni respostes precongeladas, sinó facilitar recursos. Recursos intel·lectuals, simbòlics, valoratius i relacionals que permetin un treball personal d'aprofundiment en temàtiques i dimensions radicalment humanes que es posen inevitablement en joc en l'exercici de qualsevol responsabilitat professional i directiva.

Hi torno altre cop: no sé per on anirà en el debat sobre el futur de les escoles de negocis. Però veig poc futur si no inclou el mirar de cara aquestes cinc preguntes.

O potser, simplement, és que a mí no m'interessa un futur que no inclogui la consciència d'aquestes cinc preguntes.