Una bomba de rellotgeria

Hi ha una dita castellana: “Cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar.” Primer els avalots de la banlieue francesa, després la crema de Londres. I en el nostre país s’amaga el cap sota l’ala, tot i que des de les entitats socials fa temps que s’està alertant que la immigració sense papers, sense feina, sense habitatge digne i sense possibilitats d’atenció social és una bomba de rellotgeria.

Alguns immigrants viuen actualment en el nostre país en condicions infrahumanes, ocupen locals sense condicions higièniques, comparteixen llits en pensions o viuen al carrer. L’any 2010, un 70% dels nous usuaris atesos en el Centre Heura eren immigrants. I tot plegat sense entrar en el tema dels guetos urbans, que són figues del mateix paner. Molts d’ells són joves que vénen de l’Est, o del Sud —o de tant se val on— que es deixen la pell, i els pocs diners de la família, pel camí i, si no tenen sort, acaben fonent-se en la indiferència del carrer: alcoholitzats i trencats.

—Som una merda! Exclamava desesperat un jove usuari vingut d’un país de l’Est. En sentir-lo, se’m va fer una esquerda a la cuirassa que, sense ser-ne conscient, s’havia anat teixint al meu voltant per protegir-me de la misèria. Vaig pensar que tenia tota la raó de sentir-se així: no existia, no era ningú, no tenia dret a gairebé res —almenys una persona sense llar del país té dret a una atenció i a una prestació social. Em vaig adonar que ens trobàvem amb un nou perfil de persona sense llar amb molt poques possibilitats d’integració.

En una classe d’informàtica, un d’aquests nois aprofitava per parlar amb la seva mare per videoconferència. Impressionava l’espurneig dels ulls d’aquell gegantàs ros, la tendresa del to de la conversa, les mentides pietoses que li deia sobre la vida, la salut i el treball en aquell país magnífic on ara vivia, que regalimava llet i mel…, i alcohol de farmàcia barrejat amb aigua, soledat i impotència.