La crisi afecta els més fràgils

Torno de vacances, recupero la lectura de diaris i notícies i em trobo el país ―i el món―pitjor que quan me’n vaig anar. Aquesta sensació la tinc, d’entrada, perquè m’havia desacostumat a sentir la cantarella de la crisi, tot i que arreu del país m’he trobat cartells denunciant les retallades, convocant manifestacions i acollint indignats; però també perquè he llegit algunes notícies que m’han semblat d’allò més alarmants.

La primera notícia són els desnonaments que, en època estival, se succeeixen entre avalots veïnals i forcejaments policials, potser perquè la justícia dedueix que ara fa bon temps i convé que les famílies gaudeixin del càmping. Mentre miro les fotos dels desnonats, se’m claven els rostres al cor.

La segona, que clama al cel, és la notícia sobre la renda mínima d’inserció (pirmi), una prestació destinada a persones en risc d’exclusió social, que semblava blindada i que ara, amb l’excusa que més d’un n’abusa —jo no dic que no hi hagi frau, perquè feta la llei feta la trampa—, es vol repensar. S’al·lega que el cobrament d’aquesta pensió desincentiva la recerca de feina, ¿quina feina?!!! Em temo que “ajustar” no vulgui dir, a la pràctica, retallar, ja que suposa revisar els criteris de l’ajuda i limitar el temps de cobrament.

La crisi afecta els més fràgils, econòmica, laboral i socialment. Hauríem de deixar de posar pegats a la crisi i ser capaços d’imaginar altres paradigmes escrits en clau de solidaritat, austeritat i honestedat; així, en comptes de retallar estaríem pensant a augmentar les prestacions socials ―que ja en època de bonança eren insuficients―, per aturar el cop de tots aquells que són llençats als marges.

I segueixo llegint i em trobo amb els ulls dels somalis…