Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Rosa Maria Jané Chueca/Catalunya Cristiana) Cristina Antolín, natural d’Oriola, pertany a la Congregació de Sant Domènec, i fa gairebé 26 anys que és a l’Àfrica, la meitat de la seva vida. Dirigeix el Centre Hospitalari Dominicà Sant Martí de Porres, al barri de barraques Mvog Betsi de Yaoundé (Camerun). La Cristina és un dels testimonis convidats per Mans Unides amb motiu de la campanya 2011 «El seu demà és avui», per lluitar contra la mortalitat infantil.

 
Quina és la realitat de la infància on vostè treballa?
Ens crida molt l’atenció la morbilitat i la mortalitat infantil, per això fa tres anys vam obrir el Centre Hospitalari Dominicà Sant Martí de Porres, perquè vèiem que era una de les necessitats més grans. Moltes vegades els infants es moren perquè no tenen una estructura sanitària a prop o perquè ja estan molt febles a causa de la malnutrició, l’anèmia… no és que passin gana, però mengen de manera molt desequilibrada i qualsevol petita malaltia se’ls emporta. Jo he viscut situacions de veure com es moria un nen a la consulta o de camí a l’hospital. Al barri, malgrat tenir un hospital, no hi ha aigua corrent. La gent beu aigua no potable i hi ha moltes malalties vinculades a la insalubritat i a la manca d’higiene. Per això la taxa de mortalitat infantil és important.
 
Com col·labora Mans Unides amb l’hospital?
Actualment, amb nosaltres té dos projectes molt importants. El primer és el proveïment d’aigua i l’evacuació de les aigües. El segon és un projecte molt bonic, finançat per la delegació de Solsona, que és l’acompanyament, l’ajuda i el suport psicosocial a tots els malalts que tenen el VIH. La sida és una pandèmia que a l’Àfrica es cobra moltes vides. Si més no, al Camerun, el govern ha intervingut en l’afer. Oferim el tractament de la triteràpia gratuït, hi ha certs centres que ens formen per poder tractar els malalts…
 
La sida, a l’Àfrica, és molt més que una malaltia…
No és només una malaltia corporal, és una malaltia psicològica, social, moral… intentem acollir el malalt en tota la seva integritat. Intentem no únicament donar-li la medicació i, per això, disposem d’un servei amb un psicòleg, una assistenta social i alguns voluntaris que els escolten, es desplacen a casa seva, veuen la situació en què viuen, si la família accepta la situació… de vegades les famílies es cansen perquè tenen por del contagi o perquè són una càrrega econòmica important, i els abandonen. Nosaltres ens trobem amb persones que viuen en una habitació, pràcticament abandonats, sense condicions higièniques, infrahumanes… d’altres sí que són acceptats, però per la seva malaltia no poden treballar i no tenen mitjans per subsistir.
 
Hi ha molts orfes a causa de la sida?
Sí, però també hi ha força àvies que s’encarreguen dels néts perquè els pares han mort o, si no són les àvies, són les tietes perquè a l’Àfrica hi ha molta solidaritat. Totes les tietes són «mares» i tots els tiets són «pares». És una família molt llarga i el nen no es quedarà orfe, abandonat… algú de la família l’acollirà, tot i que sí que és una càrrega econòmica.
 
Com s’ajuda les persones amb VIH?
Els demanem que facin un petit projecte i els donem un microcrèdit. La majoria són dones perquè els homes no participen d’aquesta part psicosocial, són molt més reticents. Tenim 24 microcrèdits, que s’han donat a 24 dones i que els han donat la vida, els han tornat l’esperança: una ha posat un galliner, una altra ha comprat una màquina de cosir… fins ara totes estan responent força bé i estan retornant els microcrèdits. Quan presenten el projecte els donem una formació en comptabilitat perquè gestionin bé el microcrèdit. La veritat és que és una satisfacció molt gran veure que famílies que estaven molt desanimades i desesperades ara han trobat un mitjà de vida, se senten útils… També tenim activitats amb els fills de les persones que tenen VIH: beques per a col·leguis, complements alimentaris, sortides d’esbarjo…
 
Així, doncs, no és simple assistencialisme el que ofereix el centre…
A l’Àfrica moltes vegades hem caigut, i continuem caient, en el paternalisme. Inconscientment portem una certa superioritat i crec que això és prendre la dignitat a les persones, i ells són molt dignes i molt capaços d’agafar les regnes de la vida. Si els facilitem els mitjans, ells tenen una gran capacitat i una gran creativitat. Hem de creure en ells. Aquesta és la política de Mans Unides. Durant molts anys a l’Àfrica hem actuat malament.
 
D’ençà que hi ha l’hospital, ha canviat el barri?
Continua sense tenir aigua corrent… és difícil accedir al centre hospitalari perquè no hi ha carreteres i en època de pluges els camins s’enfanguen… l’hospital es va construir en el que abans era selva i ara hi ha botigues, petits mercats… La gent ha trobat mitjans per viure. Ara hi ha taxis oficials, abans no. Els veïns tenen accés a la salut que abans no tenien… dins del que és el barri, l’hospital és un luxe. Ofereix un servei molt bo, la gent ve amb molta confiança. No és un hospital gratuït perquè això no existeix a l’Àfrica i no podríem mantenir-ho, però tenim uns preus molt ajustats per poder autofinançar-nos. I ho hem aconseguit. També tenim un servei social per als que realment no poden pagar. Ningú no se’n va de l’hospital sense tractament.
 
De quina manera es reflecteix el carisma dominicà?
Aquest hospital ha estat aixecat per cinc congregacions dominicanes i, com a dominiques, per a nosaltres és molt important la predicació de la Veritat. Per això formar la gent, educar-la en la salut és primordial. En el mateix hospital tenim un equip de quatre persones molt ben qualificades que treballen temes d’educació per a la salut, que es donen al mateix hospital, a la sala d’espera. A les 10.30 del matí s’atura l’activitat: quan la sala és plena, amb unes 200 persones, es fa una petita pregària i s’explica un tema d’educació sanitària. La gent s’endú a casa no únicament un tractament, sinó una educació, una formació per viure més sans. A través de tot això mirem que coneguin millor Déu, amb el respecte que cadascú es mereix perquè hi ha moltes religions. En cap moment no tenim la intenció de «convertir» ningú, però sí que intentem que a través d’aquesta situació de malaltia, de feblesa, es trobin amb Déu i en Ell trobin una força per continuar vivint amb la malaltia. Per això donem tanta importància a aquesta pastoral sanitària: estar al costat del malalt, animar-lo, acompanyar-lo i que trobi en Déu la força. No ens preocupem només de la medicina assistencial, sinó d’aquesta integritat de la persona, perquè la persona és un tot. I la gent sent que som un hospital diferent.
També treballem molt amb el personal. Ens preocupa que comparteixi els valors que mirem de viure, per això els donem una formació. No exigim als treballadors que siguin catòlics, però sí que s’adaptin als valors que volem transmetre i viure.
 
Com és ser metge a l’Àfrica?
Jo he treballat en zona rural i en zona urbana. En zona rural el metge és «déu», és a dir, ho sap tot, ho pot tot… és algú que pot solucionar-ho tot i per això hem d’estar preparats tant com sigui possible. Jo no sóc especialista de res, sóc metgessa general, però faig de tot perquè el mitjà t’empeny a haver de preparar-te en tot. Per això, quan vaig arribar a l’Àfrica sabia poquíssim i em vaig anar preparant amb la gent d’aquí. El metge a l’Àfrica ha de ser molt resolutiu, qualsevol problema que arriba has de solucionar-lo perquè no tens mitjans per consultar amb un especialista o per enviar el pacient a un altre hospital… t’has d’acostumar a treballar amb pocs mitjans i a fer «miracles», és a dir, fer molt amb molt poc. És increïble tot el que es pot fer amb poquets mitjans! A l’Àfrica ets metge en tot moment: quan dorms, quan descanses, quan estàs de recés… has d’estar disponible les 24 hores, fins i tot quan viatges!
 
Porta mitja vida a l’Àfrica… com marca aquesta vivència?
He après moltíssimes coses a l’Àfrica. Fa gairebé 26 anys que sóc aquí, la meitat de la meva vida, ja que en tinc 51. El que sóc i el que sé li ho dec a l’Àfrica. Vaig arribar a l’Àfrica molt jove, tot just acabada la carrera de Medicina… no sabia res! Tenia moltes teories al cap, però cap pràctica… acabava de fer els vots… Jo sempre dic que a l’Àfrica em vaig fer dona, religiosa i metgessa. El que sóc, realment ho dec a l’Àfrica. Els africans m’han ajudat molt i m’han ensenyat molt. Jo vaig arribar al Congo quan tenia 26 anys i vaig aprendre dels infermers d’allí, d’un metge congolès que sabia de tot i que es va abocar per ensenyar-me tot el que sabia, perquè jo avancés i pogués ajudar… Moltes vegades veiem l’Àfrica amb superioritat de voler ajudar i no és així. Ells són capaços de molt.
De l’Àfrica he après la paciència, que les coses a poc a poc van marxant; la constància, la perseverança; l’acceptació de les coses tal com vénen; no somiar amb grans coses, comptar amb el que tens; refiar-te de la Providència; viure el dia a dia tan intensament com sigui possible… el més important a la vida són les relacions humanes, la solidaritat, el fet d’estar amb l’altre, la fraternitat…
 
Rosa María Jané Chueca. Text publicat a Catalunya Cristiana.