Contemplant "La expresividad de la creación"

A l’anterior article em preguntava si una forma espaial podia garantir alguna mena de relació amb la divinitat (llegir aquí). És evident que, de la mateixa manera que la raó formal no pot demostrar l’existència de Déu sinó, a molt estirar, ser mostrada, tampoc es pot garantir la mediació de la forma estètica vers el transcendent. Així i tot, la lectura de “La expresividad de la creación”, de Mónica Rozman i David Jou, reprèn el tema de l’expressió de la forma des de l’analogia i la contemplació. És des d’aquest altre posicionament, el que no cerca demostrar o vendre res -ni tan sols fer apologia barata o de consum immediat-, sinó deixar-se interpel·lar i meravellar per la tríada forma-funció-expressió, que els autors poden acabar parlant d’expressivitat de la Creació en un quart estadi final. En certa manera, el llibre segueix l’estela d’un altre treball molt conegut i suggerent: “La poética del espacio”, de Gaston Bachelard, però des d’una òptica més científico-estètica i amb un conclusió que apunta a quelcom més que el ressò psicològic de la forma en l’individu, com és el cas de l’autor francès.

Finalitzant aquest post amb una nota personal val a dir que, com a proper (quasi immediat) docent de dibuix tècnic, educació visual i plàstica, i professor de religió, resulta molt interessant la trajectòria professional de l’autora Mónica Rozman, amb qui sembla que comparteixo la perspectiva de l’arquitectura vinculada al món de l’educació, de l’art i de la fe. Sempre és d’agrair que hi hagi “germans grans” que obrin camí.