En Pau i els indignats

El més petit de la família és en Pau. Tot i que té poc més d’un any, camina com un executiu apressat, amb el cap per davant del cos. Sembla que el pensament li vagi més ràpid que les cames. El veig com una al·legoria de la pau que s’apressa per arribar i mai no arriba del tot, aplicable als fets viscuts darrerament, els quals òbviament també condemno. Però hi vull fer una altra mirada i se m’acut un conte:

«Hi havia una vegada un país que patia una crisi econòmica profunda que afectava no tan sols els més pobres —que ja hi estaven acostumats—, sinó els qui no ho eren tant. Els rics, com sempre, seguien igual de rics. Per donar resposta a aquesta situació d’injustícia, va sorgir un moviment popular d’indignació. Es deien els “Indignats” i eren uns nòmades de la justícia que s’instal·laven per temps indefinit en les grans ciutats. Allà on anaven eren reconeguts i tothom en parlava amb simpatia. Els mitjans de comunicació del país explicaven als ciutadans allò que feien, pensaven i sentien i aquests els recolzaven perquè consideraven que feien allò que mai no haurien gosat, i perquè els treien les castanyes del foc mentre els miraven per la tele ben asseguts. Entre els “Indignats” hi havia joves, però també gent gran que els donava el segell de garantia. Eren gent pacífica i tothom se’ls afillava i en parlava com un motiu d’esperança, com un brot tendre, com una flor… ¡Pobre d’aquell qui gosés tocar-los! Fins que un bon dia, no sabem encara moguts per què o per qui, es van portar malament i la ciutadania els va girar l’esquena. No havien fet el que s’esperava d’ells i elles. Però, què se n’esperava? Esperança, però no mals de cap. Els van expulsar de les ciutats i, decebuts, els ciutadans van pensar que ja ho sabien, que era impossible canviar la marxa del món, i que qui dia passa any empeny…».

El poder —ens invisible, però real— sempre acaba manipulant i neutralitzant qualsevol moviment de rebel·lió, desprestigiant-lo. La vida, volgudament, s’ha convertit en un videojoc de bons i dolents, en un show de Truman on es juga a viure, però on ningú no s’hi juga res.

Espero que en Pau segueixi caminant amb pressa i algun dia arribi a bon port.