Salta al contenuto principale
By Lluís Serra Llansana .
In Gerasa
Anit, 30 de setembre, va celebrar-se el funeral de Joan Lluís Casanovas. Anit vaig viure moments de profundes emocions, de retrobades, de records, de pregària, de música i d'imatges a través de les fotografies recollides per Miquel Xancó. Dues hores llargues en la parròquia del Carme, plena de gom a gom. Reprodueixo aquí l'article que li vaig dedicar en el setmanari Catalunya Cristiana i que vaig titular Amics per sempre.
Amics per sempre
Aquest estiu he passat cinc setmanes al Paraguai. La nit del 12 d’agost vaig rebre un correu electrònic que em comunicava la mort de Joan Lluís Casanovas, germà de La Salle i gran amic personal. Un autèntic gerro d’aigua freda, encara més a tanta distància. La darrera vegada que ens vam veure estava envoltat de l’excel·lent equip de professors de Cintra. Vam parlar tranquil·lament. Vam prometre trobar-nos quan tornés per comentar les incidències estiuenques i som iar nous projectes de col·laboració.

La responsabilitat que cadascú exercia en la seva pròpia institució sobre temes educatius ens va posar en contacte. Vam compartir inquietuds, problemes i solucions. A partir d’aquests diàlegs, va sorgir una forma de reunió bilateral entre lasal·lians i maristes, que continua fins avui. Junts vam anar a Madagascar, acollits per l’ONG PROIDE, per participar en el projecte modèlic d’Akamasoa, liderat pel P. Pedro Pablo Opeka. El germà Joan Sala va ser el nostre amfitrió. Els meus apunts d’aquell camp de treball a Antananarivo es van recollir al llibre El coratge navega mar endins. En el viatge d’anada, em vaig dirigir a una hostessa d’Aeroflot per comunicar-li que Joan Lluís celebrava aquell dia les bodes d’or amb la vida. Vam regar els 50 anys amb els benjamins que ens va obsequiar la companyia aèria.

Sovint, a la mitja part dels partits del Barça al Camp Nou, ens trobàvem per comentar la marxa del partit. En aquelles converses, van sorgir molts projectes que després van cristal·litzar. L’educació formal va derivar cap als temes socials. Jo estava molt implicat en l’associació Compartir, la presència de la qual prenia forma al nucli antic de la ciutat. Ens vam anar apropant a les fronteres de la marginació. Amb altres religiosos i religioses, presents al Raval, vam començar a parlar sobre la necessitat de trencar el cercle viciós. Fills que repeteixen el guió dels pares delinqüents. Filles que segueixen la professió de les mares prostitutes. Integrar-los en l’àmbit educatiu formal era el nostre intent. El somni va adquirir contingut i es va crear el Centre Cintra. El nom va ser simptomàtic. Cintra és una bastida que sosté un arc en construcció fins que s’hi col·loca la pedra clau. L’objectiu de Cintra és ajudar a construir fins arribar a ser prescindible. La idea va tenir bona acollida entre els instituts religiosos, de manera que avui hi donen suport més de 30 entitats, amb la col·laboració de la URC (Unió de Religiosos de Catalunya). L’administració educativa va ser sensible a aquest plantejament d’avantguarda i li va donar suport. Els adolescents van passar del carrer a les aules, dels instituts del voltant als quals no estaven integrats a la nova proposta educativa. Els inicis van ser difícils. Recordo que un dia en Joan Lluís ja no podia més i em va dir: «Tinc ganes de deixar-ho. Sembla que no hi ha res a fer. Però no puc fallar a tantes congregacions que hi ha darrere d’aquest projecte. Cal continuar endavant.» I així va ser. Joan Lluís, dirigint Cintra durant més d’una dècada ha consolidat el projecte. Després de la seva jubilació, en va mantenir la titularitat. Enric Sevilla, laic, va assumir-ne la direcció pedagògica. La lluita pels espais va acaparar els darrers esforços. Aquest setembre, els nous prefabricats acullen amb amplitud els alumnes. El reconeixement i els premis s’han succeït al llarg d’aquests anys. No són viscuts com a aliment de la vanitat sinó com una manera d’atraure la mirada sobre els problemes que continuen sacsejant les persones marginades i excloses. Uns quants membres de l’equip que va somiar Cintra i que en van acompanyar les primeres passes han mort: Jordi Ginestà, jesuïta, Carles Mascaró, escolapi i ara, Joan Lluís.

A través de tantes vides, com la del jesuïta Josep M. Pañella, que va morir el 3 de setembre passat, el rostre de l’Església continua present en la frontera de la marginació. La col·laboració intercongregacional en la vida religiosa fa passes de gegant al servei dels més necessitats i dels oprimits. La fe en Jesús és el fonament d’aquesta mena d’intervenció social. Joan Lluís va tenir predilecció pel «mal lladre» que va morir al costat de Jesús, en l’anonimat i la reprovació posterior. Jesús no el va comdemnar mai.

Em queden tantes coses al teclat de l’ordinador! Però resumeixo el meu sentiment final amb el títol de la cançó de la Barcelona Olímpica que van interpretar Sarah Brightman i Josep Carreras: Amics per sempre.

Gruppi

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.