El Nadal laic de les escoles

Ho escrivia un professor de secundària a la pàgina 11 del diari “Ara” del 25 de desemnbre d’aquest any: “En cap dels instituts públics en què he treballat he vist que per Nadal hi posessin pessebre”. Dels concerts escolars d’aquests dies han desaparegut pràcticament les nadales tradicionals. A les poesies premiades es fa difícil trobar-hi cap al·lusió al naixement de Jesús. Com diu el mateix professor, “en principi l’escola pública és laica i manté un equilibri funambulesc entre el respecte a les religions i els escarafalls a tot el que no sembli progre”.
Em sembla que no exagero, si dic que, a més del zel per mantenir en tota la seva puresa el principi de laïcitat de l’escola, en aquesta tendència s’hi endevina un moviment de fons que es proposa esborrar tot vestigi religiós de la nostra societat.
Tot fa pensar que no s’han adonat que amb l’aigua de la banyera llençaven també la criatura. Que, carregant-se la religió, es carregaven tota una tradició, tota una cultura.
Com deia Salvador Cardús, ja fa temps, en un dels seus articles, qui vulgui veure-hi la dimensió cristiana ho pot fer, però també es pot fer una apropiació secular del pessebre i de les altres tradicions nadalenques, tal com es pot escoltar una passió de Bach sense cap altre recolliment espiritual que el que deriva de l’experiència estètica d’una música excepcional. El que no admet discussió és que hem de saber d’on venim, si volem saber on som i cap on anem.
A més, ¿com podrà un col·legi educar en la diversitat si comencem per silenciar les manifestacions de la nostra cultura? És greu l’advertència que ens feia un mestre magribí. Avui, deia, es parla molt (i l’escola en seria un espai privilegiat) del diàleg entre cultures i civilitzacions. Però, ¿amb qui dialogarem, si vosaltres sou els primers que ens amagueu la vostra pròpia cultura? Tanmateix, comprenc molt bé la incomoditat que experimenten els increients més radicals, que no saben què fer d’una tradició tan directament inspirada en la religió cristiana.
Com a cristià que sóc, tindria una queixa més greu a fer. Aquest comportament dels col·legis, encara que ho pugui semblar, no és neutral ni innocu. Aquesta omissió deliberada de tot allò que fa referència al fet cristià, sobretot tractant-se de nois i noies que no n’ignoren del tot l’existència, implica, vulguem o no, un desdeny de les creences cristianes que els alumnes capten molt bé i que els retreu potser definitivament d’una possible adhesió. En efecte, si es dóna per suposat que les tradicions i celebracions cristianes d’aquests dies són falòrnies que no mereixen cap crèdit ni cap interès, ¿qui s’hi apuntarà?
La responsabilitat de l’Església en aquesta situació són figues d’un altre paner que avui deixem reposar.
Jesús Huguet és capellà de Solsona. Aquest article ha estat publicat a la revista “El Pregó” núm. 403, d’1 de gener de 2011.